Les bestioles no són persones, certament, però ens fan molta companyia. Quan arribes a casa cansat, sovint els humans adolescents i adults potser no et presten gaire atenció. Tanmateix, la mascota sempre hi és, i et saluda amb il·lusió, especialment quan té gana o fa estona que no la veus. T’acostumes a conviure-hi. Es fan estimar.
A casa estàvem tots d’acord que la Mandy era una més de la família, de fet la millor, dèiem. La pobra havia estat malalta i, després d’unes quantes visites al veterinari, s’havia refet força. D’això ja feia més d’un any. La setmana passada, però, es mostrava pioca, sense l’alegria d’altres dies. Ni el menjar la feia córrer. El dia fatal el meu fill gran va descobrir que no s’aguantava dreta i li costava obrir la boca. Vaig anar a buscar el cotxe i vam preparar la gàbia. Malgrat tot, quan vaig haver aparcat a la porta, em van dir que ja no calia córrer. La Mandy descansava a sobre la falda de la meva filla, no es movia ni respirava. Ja no patia. La meva dona va arribar també en aquell moment, avisada. Tristos i plorosos, la vam situar en una caixa, vam cavar un forat vora un arbre al jardí (on tantes hores havia jugat) i la hi vàrem enterrar, amb una flor que li fes companyia. Després, el silenci.
Tots la trobem a faltar. Va venir a casa un dia de Reis, com a regal per a la meva filla. Per ella, acomiadar la mascota representa perdre, també, un referent de la seva infància. S’uneix al dolor propi de l’adolescència, un sentiment difícil de suportar, i una infundada creença que quan et fas gran no és bo mostrar que s’és sensible. Aquesta és, segurament, la seva primera pèrdua. La Mandy, amb la seva mort, ens ha fet el favor de preparar-nos per perdre també, algun dia, les persones que estimem. Els adults, per desgràcia, ja ho hem viscut. Pels més joves és tot nou. I ja sé que no es pot comparar una bèstia amb una persona, però és que es fan estimar molt i sempre més la recordarem.
Economia verbal 