Educació, Reflexions

Mòbils a l’institut, sí o no?

En el meu claustre actual, a l’Institut de Palamós, un dels debats més punyents ha estat sobre la conveniència o no de permetre l’ús dels telèfons mòbils al centre. El tema no és exclusiu del món de l’educació formal. Aquest estiu, per exemple, una de les condicions que havien de complir els meus fills per assistir a les colònies era no portar mòbil. L’aparell els desconnectava de la resta de companys i de la natura, de manera que van haver de seguir dieta digital durant 12 dies. La mesura als pares ens va semblar positiva, perquè si teniu fills adolescents, tot i haver marcat límits, sovint desespera la dependència que tenen dels videojocs i les xarxes. Aquest fenomen s’ha agreujat des de la pandèmia.

La Núria Mora, Secretària d’Acció Educativa, fa uns dies ens plantejava a twitter aquesta mateixa pregunta al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio:

En el món educatiu podríem destacar, amb matisos, dues posicions difícilment conciliables. En un primer sector, professorat que no vol veure els mòbils ni en pintura. Els prohibirien rotundament. Expliquen que l’alumnat es distreu contínuament, que ja no interactua gaire al pati i es desconnecta de l’aprenentatge. Argumenta que hi ha un perill greu d’un mal ús generalitzat: ciberassetjament (bullying continu a les xarxes socials), accés a pàgines per a adults (llegiu, a tall d’exemple, aquest article sobre pornografia a les aules de la professora Berta Aznar), trampes a les proves escrites, robatori de dades personals, viralització de continguts inadequats a les xarxes socials, generació d’àudios, fotos o vídeos compromesos… Una de les preguntes que plantegen és quina necessitat tenim d’acceptar que l’alumnat faci servir el mòbil si ja disposa dels ordinadors portàtils del Pla d’Educació Digital. Potser no val la pena arriscar-se a tots els mals usos potencials si no se’n treu cap rendiment extraordinari.

Un altre grup de professorat manifesta un punt de vista més permissiu. Argumenten que els telèfons mòbils formen part d’una realitat social innegable. A l’hora del pati gairebé tothom, crítics i entusiastes, fan una llambregada a la pantalla per veure si han rebut algun missatge personal o professional, per exemple. No cal criminalitzar l’aparell sinó l’ús que se’n faci. Llavors, com es pot educar als infants en l’ús d’aquests aparells a l’escola si estan prohibits? Qui se n’hauria d’ocupar? Les famílies?

Les famílies estan força desorientades. Tampoc en saben gaire. N’hi ha prou de comprovar l’edat que els infants disposen del seu primer smartphone, que cada vegada s’escurça més. El meu fill, per exemple, no va disposar d’un mòbil fins a mitjan curs de 1r d’ESO. Recordo que vaig crear un compte vinculat a Google (amb l’edat real del meu fill) i vaig activar l’app Family Link per tenir-ne un control. Va ser dels últims de la seva promoció que en tenia. Algun/a dels seus companys/es disposava de mòbil sense restriccions des de 5è de Primària i eren a xarxes socials tot i no tenir l’edat legal mínima. Per aprendre’n més, us recomano, si s’escau, llegir amb calma els llibres de Jordi Jubany o visitar el projecte TicActiva de Gerard Vilanova.

Els boomers hem viscut força anys sense la presència d’aquests aparells a les nostres vides. En general tampoc els dominem ni som gaire conscients de fins a quin punt en podem dependre. Tenen un poder d’atracció universal. Enganxen de mala manera. Us heu fixat en les colles de gent adulta o les parelles que ja no parlen i cadascú mira el seu mòbil? És molt mal exemple. Així mateix, per la immensa majoria de joves, els mòbils són una eina fonamental per a la construcció de la seva identitat. Es relacionen a xarxes socials, intercanvien missatges, juguen en equip a videojocs… En tenen una enorme dependència. No disposar de bateria o connexió wifi és un greu problema que els angoixa i desconnecta de la seva vida.

Com a educador, al llarg dels anys, he treballat amb dispositius mòbils a l’aula. He compartit diverses ponències sobre el tema i també he tingut la sort de rebre diverses distincions en aquest camp. Així i tot, des del meu punt de vista, hi ha pocs camps educatius on els telèfons mòbils siguin útils i insubstituïbles per tauletes o ordinadors portàtils. N’enumero uns quants, tot i que segur que me’n deixo:

  • Projectes audiovisuals (si no es disposa, per exemple, de càmeres de vídeo).
  • Gamificació (gimcanes, proves encriptades, missatges ocults en codis qr…).
  • Seguiment d’experiments científics (hi ha moltíssimes apps que hi poden ajudar).
  • Geolocalització, Realitat Augmentada i Realitat Virtual (en aquest mateix blog hi comparteixo alguns exemples i experiències).
  • Programació de webs i apps (per testar-les, evidentment).

Finalment, després d’un interessant debat a nivell de Departaments i Equips Docents, al meu institut s’ha permès l’ús dels dispositius mòbils, sempre sota el criteri i supervisió del professorat, amb unes condicions que es resumeixen en la següent infografia.

L’alumnat que comet una falta IMO (mal ús dels dispositius mòbils) perd el dret d’assistir a les sortides programades i ha de complir mitja hora de sanció amb serveis comunitaris un dia a la tarda per recuperar-lo. Els primers dies de curs, quan encara no s’havien repartit tots els ordinadors, els mòbils es van permetre més perquè l’alumnat hi treballava. Quan la connectivitat a l’aula no és bona també es fan servir més els mòbils.

En tot cas, en la meva opinió, considero imprescindible augmentar la formació en aquest àmbit, a tots els nivells educatius. No es pot introduir a l’aula una eina tant potent com aquesta i no formar-nos per aprofitar, cada vegada més i millor, el seu potencial per a l’aprenentatge de l’alumnat.

Ensenyament, Reflexions

Nou curs i vells debats

Photo by Tima Miroshnichenko on Pexels.com

Avui, dilluns 13 de setembre, l’alumnat de Catalunya torna a les aules d’escoles i instituts. El professorat ja hi és des del dia 1 de setembre, els equips directius segurament abans. La sensació per a molts pares serà, segurament, d’alleujament.

És un fet que una majoria de pares / mares acaben vacances a finals d’agost, s’han d’incorporar a la feina i la mainada queda, tot sovint, pendent d’avis, familiars, cangurs… fins que comença el curs. Llavors vénen les comparacions, queixes i greuges sobretot si es compara amb altres comunitats o països on es comença abans. Això mateix penso jo, ho confesso, quan veig com ocupen el temps els meus fills aquests dies, enganxats a la pantalla. La gestió és força complicada.

La pressió del calendari i dels horaris no és nova. Que si els docents som mandrosos, que si 3 mesos són massa vacances per a l’alumnat, que si la diada nacional… Els arguments a favor i en contra de començar l’1 de setembre són diversos: el clima, la necessitat de preparació del curs, la desigual distribució de vacances al llarg del curs escolar… És un problema afegit que a Catalunya (i Espanya) els horaris laborals i familiars siguin encara hereus d’una altra època on calia treballar 2 jornades per sobreviure. A pocs llocs es treballa tantes hores. I els infants queden sovint enredats, en el millor dels casos, en una teranyina d’activitats extraescolars fins que al vespre poden retrobar els seus pares. L’alternativa és que quedin desatesos.

Un tuit de Jordi Graupera ha revifat aquesta polèmica:

https://platform.twitter.com/widgets.js

Això, tanmateix, no ha canviat gens. Quan érem petits ja començàvem curs els mateixos dies, més o menys. I també s’acabava el curs abans de la revetlla de Sant Joan.

Aquests primers dies de setembre m’han tornat a adreçar una de les preguntes típiques que ens fan als docents:

Si no hi ha nens què hi feu a l’institut?

Popular

Entenc la pregunta que prové d’algú que segurament li està costant organitzar la vida personal i laboral i atendre les necessitats dels seus fills. Les escoles i instituts no són pàrquings de criatures, si bé és innegable que tenen una funció social, perquè de fet els docents hem estat tractats com a personal essencial durant la pandèmia. Tanmateix, per posar-se davant de 25, 30 ó 35 adolescents cal una preparació.

Els primers dies d’institut, per exemple, hem traspassat la informació de tot l’alumnat NESE: amb casos de dislèxia, TDAH, TEA, problemes emocionals i familiars, problemes econòmics… Una altra feina és més burocràtica, la petició de tota la informació i documents necessaris: carta de compromís educatiu, documents COVID, permisos d’imatge, sortides… També se’ns han comunicat els horaris, s’ha rebut i integrat el professorat nou i s’ha explicat en detall tot el protocol de reunions i organització del centre.

Quan algú em pregunta que què fem a l’institut no puc evitar pensar que potser aquella persona pensa que ens posarem davant de l’aula i l’alumnat ens escoltarà i ho apuntarà tot. Cap problema…

Es podria fer tota aquesta feina en menys temps? Potser sí. S’ha fet fins ara? No. La polèmica està servida. Sigui benvinguda, en tot cas, la rutina.

Per acabar us deixo també un parell de vídeos divertits sobre la tornada a l’escola, de The Bee Family i l’actriu Charo Urbano respectivament. Molt bon curs a tots/es!

Batxillerat, Ensenyament, Reflexions

L’any de les punxades

Ara que ja som al mes de juny de 2021 toca començar a fer balanç d’un curs atípic.

Després de passar el darrer trimestre de l’anterior confinats i amb docència telemàtica, vàrem començar el setembre passat amb mesures anti-covid. El final de curs no va ser gens senzill, sinó més aviat un repte majúscul. El pas a treballar online va ser totalment forçat, amb moltes diferències segons la disposició o no de connexió i mitjans digitals per part de les famílies i professorat, a banda de la formació de cadascú. L’esforç va ser titànic.

Al juliol i a l’agost, els equips directius van haver d’enllestir els seus plans d’obertura en un temps rècord, tot plegat entre informacions contradictòries sobre quina havia de ser la distància de seguretat, l’ús o no de les mascaretes entre grups bombolla, la disposició o no d’equips de protecció individual (EPIS), el protocol d’entrada al centre educatiu, la neteja i desinfecció o el gel hidroalcohòlic. Han tingut poques vacances i molts maldecaps, la veritat.

Us haig de confessar que jo no les tenia totes. Pensava que duraríem unes setmanes i prou, tot i començar tots amb mascareta, deien, només per precaució, els 15 primers dies. Recordo particularment quan es va anunciar que si un centre tenia més de dos grups confinats es tancaria automàticament (no es va complir). O també la incertesa dels primers dies, quan va ser el meu propi grup tutoria el que es va quedar confinat per un cas positiu i al professorat de l’institut ningú ens va fer passar cap prova PCR. És que nosaltres som immunes, dèiem irònicament.

I aquí estem, 15 mesos després d’aquell 12 de març de 2020, el dia que ens van dir que demà no tornéssim a l’aula almenys en 15 dies. Encara duem la mascareta i, amb sort, ja portem alguna dosi de vacuna o les dues. Recordo, així mateix, que part de l’alumnat ho celebrava com una avançada de les vacances de setmana santa. Que tots plegats, tot i les notícies que arribaven de la Xina o d’Itàlia (molt més propera), ens pensàvem que no n’hi havia per tant.

Els primers dies de confinament eren com una competició a les xarxes socials, a veure qui era més enginyós/a per distreure’s: reptes absurds, concerts improvisats, jocs amb paper de vàter… Llavors la realitat es va imposar, amb un confinament cada cop més estricte i molta incertesa: franges horàries per sortir a passejar, impossibilitat de visitar els avis i familiars més grans, tancament de comerços no essencials, carrers buits… Les xifres d’hospitalitzats i de morts espantaven.

Amb el temps hem observat un patró en forma d’onada. S’apliquen mesures restrictives, baixa la incidència de la malaltia i les UCIS es comencen a desocupar, s’aixequen algunes restriccions i, mica en mica, tornen a pujar els indicadors: risc de rebrot, taxa d’incidència, cribratges massius… el nostre vocabulari s’ha ampliat força! Només ara, gràcies a les campanyes de vacunació, sembla que es comença a suavitzar la mala mar.

Les punxades d’aquest any no seran només les de les vacunes, siguin Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Janssen, Sputnik o qualsevol altra. Les punxades les hem viscut també en pròpia carn. En molts casos hem perdut familiars, ànims, energia i estabilitat emocional. A les aules hem hagut de donar un cop de mà a joves en formació, sovint des de la nostra pròpia incertesa i dubtes sobre tot el que ens venia a sobre. Cada minut que hi hàgim invertit haurà valgut la pena! Això ni ho dubteu.

A nivell personal he tingut un any complicat, a nivell físic. El tractament de la meva malaltia (artritis psoriàsica) va generar anticossos i he passat un temps difícil, amb molt de dolor, cortisona i antiinflamatoris. Així de traïdores són les malalties autoimmunes. Si hagués tingut una feina física no hauria pas pogut treballar. Ara estic més estable, per sort.

Esperem que el curs vinent l’alumnat es pugui vaccinar i ens anem protegint tots plegats, així com la resta del món, perquè sembla que si no és així podria aparèixer alguna nova variant del virus, potser immune als tractaments actuals. Espero, en tot cas, que l’any de les punxades no esdevingui una nova era.

Avui comença la selectivitat 2021, les proves PAU, a Catalunya. Després d’haver viscut tot plegat, estic convençut que l’alumnat que hi concorre és molt més madur, resilient i preparat que no hauria estat en condicions normals. Per part meva, els obriria totes les portes. S’ho mereixen.

Educació, Reflexions

De cap a un nou #batxillerat

Des que vaig començar a treballar a l’aula, crec que anem per la cinquena llei d’educació. I una part comuna a totes elles és que se solen redactar des dels despatxos, sense obrir un debat profund entre la comunitat docent. Cada partit que governa imposa les seves idees i no se sol consensuar res amb ningú dels qui han d’aplicar-les. Això explica que qualsevol reforma educativa sigui rebuda, d’entrada, amb escepticisme.

La nova LOMLOE, també coneguda com a llei Celaá, estableix diversos canvis sobre com s’ha d’organitzar un nou currículum de batxillerat. Us les he enllaçat per si les voleu revisar.

En primer lloc, s’afegeix una nova modalitat anomenada General, que permetrà cursar matèries no adscrites a un itinerari dels actuals: Humanístic Social, Científic Tecnològic i Artístic. També es flexibilitza oferint la possibilitat de cursar-lo en tres anys i estudiar matèries a altres centres o a distància (cosa que a Catalunya ja passa amb l’IOC). Aquestes i altres reformes del batxillerat entraran en vigor a 1r BAT a partir del curs 2022/23 i a 2n BAT el curs següent.

De fa un temps observo les reaccions de diversos docents, mentre es van publicant i comunicant els canvis educatius a la premsa. Sembla que la controvèrsia és sobre si s’advoca per un batxillerat anomenat competencial o si es prefereix que sigui rigorós, que aporti una base d’un nivell intel·lectual que serveixi a l’alumnat per superar els futurs estudis universitaris. Podríem preguntar-nos, en aquest sentit, si els estudis actuals compleixen o no aquesta funció. El batxillerat d’avui no és gens competencial? A tot arreu, en totes les modalitats? Una educació competencial no és rigorosa? Se’ns obren molts interrogants.

Les professores Fanny Figueras, Maribel Tarrés i Susanna Soler han promogut la iniciativa Canviem el Batxillerat i el compte de twitter @canviemelbatx en el primer sentit. Expliquen, per exemple, que amb la iniciativa #canviemelbatxillerat volem canalitzar un treball col·lectiu i cooperatiu per uns estudis de batxillerat que responguin a les necessitats personals de creixement dels joves entre setze i divuit anys, i a les necessitats de la nostra societat present i futura. Aquesta iniciativa ha tingut força ressò mediàtic.

Una altra corrent de pensament podria subscriure la popular cita de James Clerk Maxwell:

Res no és més pràctic que una bona teoria.

Recordo haver-ho sentit moltes vegades quan estudiava, justament per justificar que no hi havia pràctiques d’una determinada matèria. Per conèixer la seva argumentació, a tall d’exemple, podeu consultar aquest debat de la Fundació Episteme (Batxillerat: quo vadis) promoguda pel sindicat de professors de secundària aspepc.sps i l’associació de catedràtics d’ensenyament secundari ACESC, amb contribucions dels professors Meritxell Blay i Pascual Gil i el filòsof Ferran Sáez. També podeu passar una estona pel blog xarxatic.com, del company Jordi Martí, una pràctica sempre recomanable.

Com a tutor de batxillerat, aquests últims cursos he observat alumnes amb un grau d’angoixa important, aspecte que s’ha agreujat per la pandèmia. En aquest sentit, podeu consultar les dades de joves amb problemes mentals dels hospitals. Un currículum massa inflat de continguts, una prova de selectivitat com l’actual, un sistema d’accés a la universitat meritocràtic, que només valora la mitjana de qualificacions, en tenen part de culpa. Tampoc ajuda la sensació (segurament certa) d’un continu de proves escrites de moltes matèries, potser pensades per recuperar el temps perdut en una ESO que no permet treballar amb tot el rigor. El salt a batxillerat és important.

Tanmateix, també detecto que molts companys/es opinen que a l’ensenyament els continguts han perdut presència, que de vegades els docents sentim una pressió contínua per baixar el nivell i amagar així el fracàs escolar. Sembla que no es pugui suspendre l’alumnat ni puguem ser rigorosos perquè així ningú es queixarà a Inspecció o el centre no oferirà una mala imatge.

És un debat interessant, si bé no estic d’acord del tot amb cap de les posicions esmentades. Matisem. Si considerem que el batxillerat és una preparació per a la universitat no té sentit rebaixar continguts. Fer el contrari seria enganyar l’alumnat. He sentit força queixes de professorat universitari del mal nivell amb què arriben alguns estudiants a la facultat. Diria que la universitat d’avui, amb excepcions, no és pas gaire competencial. Una altra cosa és que estudiar una carrera i/o un màster et garanteixi una feina. Això fa temps que no és així. Molt jovent format i amb títol universitari ha de buscar-se la vida a altres països. Els joves d’avui han crescut entre dues crisis econòmiques que han sacsejat el món. És fàcil desanimar-se. Llavors, sobren universitaris? El mercat laboral i les empreses són les culpables? No ho sé. Les empreses, a les seves seleccions de personal no valoren només l’expedient acadèmic, les competències hi tenen un paper important. Anem en compte, en tot cas, amb aquelles empreses, institucions i fundacions que es pensen que tenen el monopoli de la innovació educativa i ens la volen vendre. Potser els faltaria també rejovenir els llocs de responsabilitat en molts àmbits.

Els Cicles Formatius (la Formació Professional) són una molt bona alternativa, competencial, sovint menystinguda, als estudis de batxillerat. Cal potenciar-los de veritat. Malament rai quan les famílies no fan cas del consell orientador del final de l’ESO. El percentatge de fracàs és molt alt, i això genera frustració. Tanmateix, tornant al batxillerat actual, hauríem de reconèixer que a vegades la preparació pedagògica del professorat no seria la més desitjable. Potser sí caldria una actualització docent i l’ús de metodologies més actives. Molts docents senten aquesta inquietud i no paren de formar-se durant tota la seva vida laboral. L’edat no hi té res a veure. He conegut companys/es amb una preparació excel·lent, d’aquells que saben motivar i engrescar l’alumnat, grans mestres, a punt de jubilar-se. El seu alumnat aprèn i molt, a ser competent. També gent més jove que ensenya com es devia treballar al segle XIX, però sense fuet ni ganes d’actualitzar-se. Hi ha de tot. Mai és just generalitzar.

Veurem quin recorregut té aquesta nova llei educativa i, com sempre, a l’aula, mirarem de fer la feina ben feta.

Empresa, Ensenyament, Reflexions

Els mercaders del temple de l’educació

Un dels passatges que més m’agrada dels Evangelis és quan Jesús expulsa els mercaders del Temple de Jerusalem a fuetades per així purificar-lo. No entraré a valorar si l’Església i el cristianisme han estat o no coherents en aquest sentit. Ja me’n guardaré prou perquè no soc ningú per jutjar. Només em pregunto la següent qüestió:

Caldria fer fora les empreses que fan negoci en el món educatiu?

Quant a l’actitud entre el professorat més avesat a la tecnologia, distingeixo dues corrents de pensament potents i antagòniques.

En primer lloc podríem parlar de docents que podríem anomenar de codi lliure. Es caracteritzen per buscar sempre eines gratuïtes i alternatives (Linux, LibreOffice, moodle, Jitsi… ). S’escandalitzen quan des de la direcció o l’administració es proposa l’ús o la compra de qualsevol llicència o eina propietària (Windows, Office, Classroom, Zoom…). Els preocupen molt les qüestions de privacitat del seu alumnat. Veuen com una autèntica aberració cedir les dades de l’alumnat a les actuals multinacionals tecnològiques: Google, Apple, Microsoft, Facebook o Amazon. També solen ser activistes d’un ús més racional de la tecnologia.

Per a aquest tipus de professorat, sovint d’ideari marxista o llibertari, un/a company/a que es dediqui a ensenyar Economia seria, d’entrada, un element sospitós, una mena d’infiltrat del capitalisme liberal. M’agrada pensar que puguin canviar d’idea un cop ens coneixen una mica millor.

El professorat d’Economia o del món de l’empresa en general som una rara avis als instituts. Potser cada cop menys gràcies a la Formació Professional. Normalment som únics i a vegades no se sap gaire bé on situar-nos. Ens incorporem als Departaments de Matemàtiques o potser d’Humanitats i Ciències Socials.

Oposat als docents de codi lliure, podríem esmentar el professorat ambassador i certified per alguna empresa. Serien l’altre extrem. S’hi barregen professionals molt vàlids, amb una trajectòria sòlida, amb persones que – amb perdó – es nota que fa temps que no trepitgen una aula i que es postul·len com a innovadors/es. Si alguna cosa no funciona és perquè no seguim els seus consells. És culpa nostra. A les seves xarxes socials sovint esmenten els certificats i els nivells i de vegades fins i tot en fan ostentació, com si això tingués importància. Ara la pregunta seria:

Cal que una empresa certifiqui que un/a docent és competent?

Segurament qui ho hauria de certificar són els alumnes de cadascú, i també els companys que treballen amb tu colze a colze. Però una empresa?

La via del mig té els seus matisos. En la meva opinió, que siguem ambaixadors d’una o altra empresa no té per què ser negatiu si això representa un benefici pel teu alumnat. Tampoc seria dolent d’entrada que els centres educatius compressin alguna llicència d’algun servei que aporti valor afegit. No és cap problema que es pagui per una bona eina, creativa i generadora d’un bon rendiment escolar. Tanmateix, cal ser molt curós en com s’inverteixen els diners públics, precisament perquè són de tots.

En la meva etapa com a Secretari a l’equip directiu d’un institut vaig rebre missatges d’unes quantes empreses tecnològiques que s’oferien a ajudar-nos a innovar. Es venien, una vegada més, com la solució a tots els nostres problemes. Tot i això, moltes no suportaven un senzill anàlisi cost – benefici. El problema és que hi ha llibres de text o digitals que tampoc el suportarien, la veritat.

Efectivament, no podem perdre de vista que la tecnologia només és una eina. Tampoc que l’objectiu no ha de ser innovar. De fet, molts innovadors/es ni tan sols saben que ho són. En 18 anys a l’aula he conegut grans professionals amb unes idees i uns projectes molt engrescadors, amb tecnologia nova o antiga. La innovació educativa no l’ha inventada ni Google, ni Apple, ni Microsoft, ni cap altra empresa del Nasdaq, encara que tinguin un altaveu molt potent.

Innovar és resoldre un problema d’una manera nova, creativa, eficient. L’objectiu de qualsevol centre educatiu hauria de ser millorar la cohesió i l’aprenentatge del seu alumnat. La funció de l’administració i dels equips directius hauria de ser trobar l’equilibri entre la puresa del temple i les eines més mundanes. En tot cas, cap empresa ens hauria d’imposar què i com ensenyar.

Donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar no és una tasca gens senzilla.

Formació, Reflexions

Trobada sobre #RA i #RV amb l’equip Lacenet

Aquest vespre he pogut parlar sobre temes que m’apassionen amb companys/es de l’equip Lacenet, que és una agrupació de docents de la comarca del Bages.

Font: Captura de Ramon Barlam

Comparteixo tot seguit la presentació:

En el taller d’avui, on espero no haver-me fet gaire pesat, hem reflexionat sobre Realitat Augmentada, Realitat Virtual i la seva aplicació a l’ensenyament. Els divendres al vespre un fa el que pot, després de tota la setmana a l’aula. Per això no deixo d’admirar el mèrit dels docents que es formen fora d’hores o en dies de festa, i molt més en aquests temps de pandèmia que ens han tocat viure.

La veritat és que la virtualitat cansa i es perd aquell escalf de la presencialitat, les trobades vora una bona taula, les abraçades i la complicitat. Amb el Toni Tubio, per exemple, hem recordat els bons moments viscuts en diverses edicions de les jornades Novadors. Quins bons records! Amb molts companys/es de professió i referents era un plaer conèixer-nos en persona després d’haver-nos seguit a Twitter, ara que es parla tant dels mals usos d’aquesta xarxa.

Moltes gràcies, Ramon Barlam, per la invitació.

Reflexions

Ordre i desconcert

Aquest 2021 farà 18 anys que tinc la sort de treballar a l’aula. Hi ha hagut moments de tot, no us ho negaré. Sempre he estat força desordenat i visc en un caos permanent, amb idees i projectes diversos, alguns reixits i altres no tant. M’hi esforço. En tot cas, arribo a la majoria d’edat com a professor de secundària.

Després de tot aquest temps tinc la sensació que necessito ordenar-me. És per això que he ressuscitat aquest bloc, que vaig obrir l’any 2014, mentre feia un curs de formació sobre Personal Learning Environment. Així doncs, un cop practicada l’Economia Verbal en primera persona no publicant res durant 7 anys he pensat que ja tocava compartir-hi alguna cosa.

Estic editant diverses pàgines amb presentacions, materials i vídeos. Vaig mica en mica. Tingueu paciència i sigueu indulgents.

Hi trobareu vídeos i continguts sobre Economia i també sobre diversos recursos de tecnologia educativa amb exemples de la seva aplicació amb alumnat: Realitat Augmentada, Realitat Virtual, tècniques audiovisuals…

Espero que tot plegat us resulti útil.

Reflexions

Pequeña crónica del #MWC14

El pasado mes de marzo, gracias al premio de illARgonauta en los Mobile Learning Awards, recibí una invitación para el Mobile World Congress que se celebraba en el recinto Gran Vía de Fira de Barcelona, en l’Hospitalet de Llobregat, bajo el lema creating what’s next. A continuación os cuento un resumen de mi experiencia.

Imatge

Como amante de la tecnología, disfruté mucho de la calidad de los nuevos smartphones y tablets. Tablets con pantallas de 12″ de Sony, phablets de 6 y 7″ de Asus, móviles asequibles o magnífica calidad de sonido en Nokia

Por lo que ví, parece ser que éste será el año de los dispositivos wearables y de la seguridad. Tanto Samsung como Sony o Huawei, por poner tres casos paradigmáticos, presentaron sus nuevos productos en éste sentido: relojes, gafas, pulseras inteligentes…

Imatge

Imatge

En el campo de la Realidad Aumentada, que cómo sabéis me interesa mucho, descubrí unos escáneres de Fujitsu que sinceramente me impresionaron. Un escáner que publicitaban como Next generation user interface, capaç de escanear un simple papel, digitalizar y manipular fotos y videos al instante, destacar la información significativa…  todo sin teclados, sin ratón… sólo con las propias manos. Pregunté si estaba preparado para trabajar con objetos e impresoras 3D y me contestaron que están en ello.

Imatge

En Fujitsu también proponían unas gafas de Realidad Aumentada para una interesante aplicación de seguridad industrial.

Imatge

Por otra parte, desde Sony presentaban los nuevos Xperia, con interesantes efectos de realidad aumentada de serie.

Imatge

En el pabellón de los desarrolladores de apps destaco con luz propia a la empresa Metaio (creadora de la genial Junaio) que presentaba sus últimas campañas y creaciones de realidad aumentada.

En cuanto a educación, me gustó especialmente la presentación del programa mSchools, para el desarrollo de apps en la educación secundaria. El programa está buscando expandirse desde Cataluña a otras comunidades y países.

Imatge

Por la parte del márqueting, en mi condición de economista, disfruté enormemente de poder ver unas presentaciones empresariales de primera categoría y del esfuerzo de muchas pequeñas empresas por presentarse bien, realizar contactos comerciales y crecer. A destacar también la gran profesionalidad del personal.

Algunos estands impresionaban y luchaban por atraer la atención de los asistentes al congreso ofreciendo demostraciones y presentaciones en directo, posibilidad de probar wearables, videojuegos… algunas con excelente creatividad e imaginación.

Imatge

Terminé la visita al recinto agotado pero con ganas de continuar. Seguro que se me escaparon un montón de oportunidades y novedades interesantes. Mi agradecimiento a Mobile World Capital como entidad organizadora de un evento único en el mundo.

@francescnadal

PS Aprovecho este artículo para disculparme por no haber podido terminar el curso #eduPLEmooc, ni siquiera con la dieta de actividades de las últimas semanas. No es, en ningún caso, culpa de la organización, sino de mi permanente falta de tiempo y previsión. Mi valoración es muy positiva porque he aprendido mucho.

Espero algún día aprender a organizarme mejor 😉

Formació, Reflexions

Mobile Learning en #eduPLEmooc

La propuesta de la cuarta semana del curso #eduPLEmooc ha sido construir una comunidad de aprendizaje para el trabajo colaborativo en un tema relacionado con el PLE docente: nuevos enfoques de enseñanza , un uso intensivo de las tecnologías en red o la promoción de la gestión autónoma del aprendizaje.

El objetivo es resolver el #eduPLEreto de Afania, un país centroeuropeo imaginario en los últimos lugares de los índices de calidad educativos que se propone cambiar su sistema educativo e integrar las nuevas tecnologías para ser más eficiente.

Muchos de los temas propuestos me atraen y siento curiosidad por profundizar en ellos. Sin embargo, durante la semana me he centrado en el Mobile Learning y  me he unido a la comunidad Mobile Learning #eduPLEmooc. También he colaborado activamente en la comunidad de Realidad Aumentada #eduPLEmooc (tema muy relacionado con el anterior).

comunitats

Ha sido un verdadero gusto y una gran oportunidad compartir e interactuar con tantos colegas y amigos. Me hubiera gustado disponer de más tiempo para ello. Google+ es, ciertamente, una muy buena herramienta para el trabajo colaborativo.

Paso a continuación a enumerar algunos referentes y enlaces que me han parecido súmamente interesantes sobre Mobile Learning:

  • Enrique Dans @edans, profesor de la IE Business School y un referente en el tema de la formación, la tecnología y el mundo de la empresa.
  • Javier Tourón @jtoufi, catedrático en la Universidad de Navarra, experto en Mobile Learning
  • mSchools – Un proyecto que se está llevando a cabo en Cataluña en el entorno educativo del MobileWorldCapital, en Barcelona, sobre creación y programación de apps.

El proyecto del MWC Barcelona debe ser, para mí,  un claro ejemplo de cómo solucionar el reto de Afania en el apartado de Mobile Learning.

  • ProyectoGuappis @pguappis – creado por Ana Mariño @MestraPrimaria, es un blog que recopila artículos de un equipo de profes (entre el que me cuento) sobre diferentes apps, una referencia de primera mano: Pilar Soro @pilara, Manel Sayrach @msayrach, Ana de la Fuente @Anuska72
  • Fundación Telefónica @fundacionTef – aporta muy buenos contenidos sobre mobile learning y educación que provienen de los diferentes encuentros educared
  • Proyecto de formación del profesorado de la UNESCO, en Mexico, Pakistan, Senegal, Nigeria… con referencias muy interesantes a los dispositivos móviles

Para terminar, me gustaría recomendaros el Debate sobre el Móvil en la Escuela del Programa Para Todos, de la 2.

 

Sigamos aprendiendo y compartiendo!

@francescnadal

Formació, Reflexions

Ars longa, vita brevis

En la tercera semana del curso #eduPLEmooc para docentes se nos ha propuesto que reflexionemos sobre cómo luchar contra la llamada infoxicación (término acuñado por Alfons Cornella), el exceso de información presente en internet y la dificultad de su gestión.

En efecto, aprender y enseñar a lidiar con ese inmenso flujo de datos puede ayudar mucho a la construcción de un PLE propio y también el de nuestro alumnado. Algunas herramientas propuestas para ello son Feedly para el seguimiento RSS, Diigo para recopilar información, marcar, compartir e interactuar en grupos, Netvibes o Symbaloo para crear escritorios personalizados…

ARS LONGA, VITA BREVIS

La sentencia de Hipócrates que da título a esta entrada expresa el hecho que el arte (o la ciencia) son muy extensos y la vida es breve. ¿Cómo superar esta situación?

Hay muchísimos recursos que nos pueden ayudar aunque a menudo, sea por la aparición de nuevas funcionalidades o por falta de tiempo, me queda la sensación de no exprimirlos al máximo.

Según escribía Dolors Reig @dreig en 2010, la curación de contenidos se convertirá en una de las profesiones de futuro.

A nivel particular Flipboard es una de las herramientas que más uso. Desde ella es posible configurar y repasar nuestros perfiles sociales, seguir las novedades de diferentes revistas agrupadas por temáticas, compartir contenidos en redes sociales… También podemos crear una publicación individualmente o en grupo, en trabajos colaborativos.

Mi proyecto Noticiesdeldia-Economia nació con la intención de facilitar a los estudiantes de economía una selección de noticias económicas frescas por medio de la sindicación RSS. Después de unos cuantos años aún lo usamos como recurso pedagógico para actividades de exposición oral. En este mismo blog creé una revista con Scoop.it, donde recopilo algunos artículos que me parecen interesantes.

En illARgonauta usamos symbaloo para presentar diferentes videos de alumnos usando realidad aumentada. En este proyecto también nos sirve para recopilar apps que nos interesan.

Hasta el momento no había utilizado casi nada Diigo, aunque sí Delicious. Los artículos sobre Diigo enlanubetic me parecieron interesantes, pero no profundicé mucho más por falta de tiempo. Por lo que veo tiene unas funcionalidades muy interesantes y creo que deberé aprovecharlo más.

Por otra parte, en el día a día uso cada vez más Evernote y los calendarios de Google. En mi opinión, es una buena manera de tomar notas breves con el móvil, la tablet o el ordenador, crear y difundir avisos e intentar no perdernos nada. A veces lo consigo y a veces no.

¡Sigamos luchando contra la infoxicación!

@francescnadal