Categoría: Reflexions

Des que vaig començar a treballar a l’aula, crec que anem per la cinquena llei d’educació. I una part comuna a totes elles és que se solen redactar des dels despatxos, sense obrir un debat profund entre la comunitat docent. Cada partit que governa imposa les seves idees i no se sol consensuar res amb ningú dels qui han d’aplicar-les. Això explica que qualsevol reforma educativa sigui rebuda, d’entrada, amb escepticisme.

La nova LOMLOE, també coneguda com a llei Celaá, estableix diversos canvis sobre com s’ha d’organitzar un nou currículum de batxillerat. Us les he enllaçat per si les voleu revisar.

En primer lloc, s’afegeix una nova modalitat anomenada General, que permetrà cursar matèries no adscrites a un itinerari dels actuals: Humanístic Social, Científic Tecnològic i Artístic. També es flexibilitza oferint la possibilitat de cursar-lo en tres anys i estudiar matèries a altres centres o a distància (cosa que a Catalunya ja passa amb l’IOC). Aquestes i altres reformes del batxillerat entraran en vigor a 1r BAT a partir del curs 2022/23 i a 2n BAT el curs següent.

De fa un temps observo les reaccions de diversos docents, mentre es van publicant i comunicant els canvis educatius a la premsa. Sembla que la controvèrsia és sobre si s’advoca per un batxillerat anomenat competencial o si es prefereix que sigui rigorós, que aporti una base d’un nivell intel·lectual que serveixi a l’alumnat per superar els futurs estudis universitaris. Podríem preguntar-nos, en aquest sentit, si els estudis actuals compleixen o no aquesta funció. El batxillerat d’avui no és gens competencial? A tot arreu, en totes les modalitats? Una educació competencial no és rigorosa? Se’ns obren molts interrogants.

Les professores Fanny Figueras, Maribel Tarrés i Susanna Soler han promogut la iniciativa Canviem el Batxillerat i el compte de twitter @canviemelbatx en el primer sentit. Expliquen, per exemple, que amb la iniciativa #canviemelbatxillerat volem canalitzar un treball col·lectiu i cooperatiu per uns estudis de batxillerat que responguin a les necessitats personals de creixement dels joves entre setze i divuit anys, i a les necessitats de la nostra societat present i futura. Aquesta iniciativa ha tingut força ressò mediàtic.

Una altra corrent de pensament podria subscriure la popular cita de James Clerk Maxwell:

Res no és més pràctic que una bona teoria.

Recordo haver-ho sentit moltes vegades quan estudiava, justament per justificar que no hi havia pràctiques d’una determinada matèria. Per conèixer la seva argumentació, a tall d’exemple, podeu consultar aquest debat de la Fundació Episteme (Batxillerat: quo vadis) promoguda pel sindicat de professors de secundària aspepc.sps i l’associació de catedràtics d’ensenyament secundari ACESC, amb contribucions dels professors Meritxell Blay i Pascual Gil i el filòsof Ferran Sáez. També podeu passar una estona pel blog xarxatic.com, del company Jordi Martí, una pràctica sempre recomanable.

Com a tutor de batxillerat, aquests últims cursos he observat alumnes amb un grau d’angoixa important, aspecte que s’ha agreujat per la pandèmia. En aquest sentit, podeu consultar les dades de joves amb problemes mentals dels hospitals. Un currículum massa inflat de continguts, una prova de selectivitat com l’actual, un sistema d’accés a la universitat meritocràtic, que només valora la mitjana de qualificacions, en tenen part de culpa. Tampoc ajuda la sensació (segurament certa) d’un continu de proves escrites de moltes matèries, potser pensades per recuperar el temps perdut en una ESO que no permet treballar amb tot el rigor. El salt a batxillerat és important.

Tanmateix, també detecto que molts companys/es opinen que a l’ensenyament els continguts han perdut presència, que de vegades els docents sentim una pressió contínua per baixar el nivell i amagar així el fracàs escolar. Sembla que no es pugui suspendre l’alumnat ni puguem ser rigorosos perquè així ningú es queixarà a Inspecció o el centre no oferirà una mala imatge.

És un debat interessant, si bé no estic d’acord del tot amb cap de les posicions esmentades. Matisem. Si considerem que el batxillerat és una preparació per a la universitat no té sentit rebaixar continguts. Fer el contrari seria enganyar l’alumnat. He sentit força queixes de professorat universitari del mal nivell amb què arriben alguns estudiants a la facultat. Diria que la universitat d’avui, amb excepcions, no és pas gaire competencial. Una altra cosa és que estudiar una carrera i/o un màster et garanteixi una feina. Això fa temps que no és així. Molt jovent format i amb títol universitari ha de buscar-se la vida a altres països. Els joves d’avui han crescut entre dues crisis econòmiques que han sacsejat el món. És fàcil desanimar-se. Llavors, sobren universitaris? El mercat laboral i les empreses són les culpables? No ho sé. Les empreses, a les seves seleccions de personal no valoren només l’expedient acadèmic, les competències hi tenen un paper important. Anem en compte, en tot cas, amb aquelles empreses, institucions i fundacions que es pensen que tenen el monopoli de la innovació educativa i ens la volen vendre. Potser els faltaria també rejovenir els llocs de responsabilitat en molts àmbits.

Els Cicles Formatius (la Formació Professional) són una molt bona alternativa, competencial, sovint menystinguda, als estudis de batxillerat. Cal potenciar-los de veritat. Malament rai quan les famílies no fan cas del consell orientador del final de l’ESO. El percentatge de fracàs és molt alt, i això genera frustració. Tanmateix, tornant al batxillerat actual, hauríem de reconèixer que a vegades la preparació pedagògica del professorat no seria la més desitjable. Potser sí caldria una actualització docent i l’ús de metodologies més actives. Molts docents senten aquesta inquietud i no paren de formar-se durant tota la seva vida laboral. L’edat no hi té res a veure. He conegut companys/es amb una preparació excel·lent, d’aquells que saben motivar i engrescar l’alumnat, grans mestres, a punt de jubilar-se. El seu alumnat aprèn i molt, a ser competent. També gent més jove que ensenya com es devia treballar al segle XIX, però sense fuet ni ganes d’actualitzar-se. Hi ha de tot. Mai és just generalitzar.

Veurem quin recorregut té aquesta nova llei educativa i, com sempre, a l’aula, mirarem de fer la feina ben feta.