Educació, Empresa, Ensenyament, Reflexions

Discovery talk sobre Realitats digitals a EdTech Congress

El passat 28 d’abril vaig tenir el goig de conduir una xerrada sobre Realitats Digitals (RA, RV i RM) en el marc del Edtech Congress de Barcelona. M’hi van acompanyar Joan Gensana (Coordinador d’Innovació a l’Escola del Treball) i Pere Ardiaca, Business Developer i especialista en XR de l’empresa Invelon. El públic objectiu eren directius/ves de centres escolars de Catalunya, si bé l’acte es retransmetia també en obert per streaming.

A diferència de la Robòtica i la programació, no existeix fins ara cap proposta completa de treball educatiu amb Realitat Augmentada, Virtual o Mixta. En la meva presentació, que adjunto més avall, vaig proposar un itinerari integrat per a totes les etapes educatives.

Itinerari educatiu de les Realitats Digitals

Em fa especial il·lusió haver-hi compartit algunes de les experiències educatives de Begoña Codesal i Jesús Arbués, grans amics i referents.

La dinàmica participativa i el debat posterior va permetre aprofundir en els beneficis, les necessitats i els dubtes dels centres educatius envers aquestes tecnologies, cada cop estan més presents a tots els nivells. De l’acte, voldria destacar també les aportacions dels companys Joan Gensana i Pere Ardiaca en els àmbits de la Formació Professional i els lligams amb el món de l’empresa.

Fa ben poc l’organització ha publicat el vídeo de la sessió:

Va ser una trobada cordial, la primera presencial i gairebé sense mascareta per molts de nosaltres després de la pandèmia del covid-19, ben farcida d’abraçades i retrobaments.

No voldria acabar aquest article sense agrair la invitació a l’organització del congrés, liderada per Anna Sansalvadó, així com tota l’ajuda que ens va brindar la Marta Ollé com a facilitadora de l’acte. És un plaer poder-hi col·laborar.

Moltíssimes gràcies!

Educació, Recursos

Realitat Augmentada a Educació Infantil

Us comparteixo tot seguit una presentació i uns quants vídeos explicatius de diverses apps de RA dirigides als més petits. És una tria personal, no exhaustiva, pensada a partir de la meva pròpia experiència. Hi ha moltíssims recursos interessants que no formen part d’aquest recull i podrien ser-hi. Segur que me’n deixo algun.

Les he agrupat en 4 apartats:

Si com a mestres us interessa aquesta tecnologia podeu consultar les càpsules formatives (kudis i macrokudis) dels itineraris de cultura digital. Tanmateix, quan les vàrem redactar amb els companys Jesús Arbués i Isidro Navarro, no les vàrem enfocar específicament pel treball a Infantil o 1r cicle de Primària.

Així mateix, al mòdul 4 de la FIC d’Estratègia digital de centre, que s’està treballant a molts centres educatius, hi podeu consultar una kudi bàsica.

Insereixo tot seguit una presentació i els vídeos explicatius. Espero que els materials us resultin útils!

RA a base de làmines per acolorir
RA d’animals, dinosaures i altres efectes
RA amb el Merge Cube
RA per descobrir i investigar l’entorn
Projectes, Reflexions

Mentoria digital

Després de 18 anys a les aules la setmana vinent inicio una nova etapa com a mentor digital adscrit al Servei Educatiu del Baix Empordà amb el companys Mercè Vilà i Raül Batallé. Ens hi coordinarem amb l’equip del CRP: la Mireia Garcia i el Jesús Martí, entre d’altres. El projecte s’allargarà durant un any i mig amb l’objectiu de desenvolupar el Pla d’educació digital de Catalunya 2020-2023, finançat per fons NextGenerationEU.

La veritat és que vaig pensar de presentar-m’hi o no fins al darrer moment. La convocatòria em semblava accelerada i val a dir que estic molt còmode amb la meva tasca docent, la meva tutoria i el meu alumnat. M’encanta la meva feina i serà genial tornar-hi. En tot cas, el procés de selecció, mèrits i entrevista, es va portar a terme el darrer trimestre de 2021. Més d’un centenar de mestres i professors hem superat les diverses fases i ens hem embarcat en aquesta aventura.

L’equip de mentors a Girona estarà coordinat per la Marta Cambray i em fa especial il·lusió retrobar-hi companyes com l’Eulàlia Canet, l’Anna Casamitjana i tantes altres grans professionals.

A grans trets, el pla de treball consisteix en assessorar els centres educatius en la redacció del seu PDC, acompanyar-ne les comissions digitals en l’elaboració de la seva estratègia digital i guiar-los amb l’objectiu de millorar la competència digital de professorat i alumnat. Una feinada!

Per tot plegat estic ben content de comptar amb la guia de l’Anna Albalat, el Jaume Feliu, la Pepi Garrote o la Roser Cussó. Gran equip!

El repte és colossal, en soc conscient. La iniciativa arriba en un moment en què la pandèmia ha tensat moltíssim el sistema educatiu a tots els nivells. La competència digital dels docents és, en aquest sentit, molt necessària davant de la incertesa. És aquesta la màxima prioritat per destinar-hi tants diners i esforços? No ho sé. En qualsevol cas, cal vetllar més que mai perquè qüestions com la pobresa, l’angoixa o la manca d’equitat no dificultin la inclusió i el bon funcionament de les escoles.

El confinament i les mesures restrictives i de salut que el van acompanyar han afectat molt el funcionament dels centres. A nivell particular vaig intentar ajudar-hi al màxim per capacitar els companys docents a l’Institut de Palamós en eines digitals que els calien. Em fa il·lusió poder estendre aquesta tasca a les escoles i instituts que m’assignin.

Dels primers anys de la meva etapa com a professor a secundària recordo el pla Educat1x1, en el qual es va dotar força centres de pissarres digitals i un ordinador portàtil Toshiba per cada alumne. A alguns centres encara sobreviuen. De fet, ara també s’estan repartint equips a tothom, de mica en mica. Una de les crítiques d’aquella època, a banda de la connectivitat, és que els centres no comptaven amb un acompanyament per aprendre a aplicar aquelles noves eines per millorar l’aprenentatge de l’alumnat. Cadascú s’espavilava pel seu compte. Espero i desitjo, en aquest sentit, que la figura dels mentors digitals hi pugui ajudar.

Educació, Reflexions

Mòbils a l’institut, sí o no?

En el meu claustre actual, a l’Institut de Palamós, un dels debats més punyents ha estat sobre la conveniència o no de permetre l’ús dels telèfons mòbils al centre. El tema no és exclusiu del món de l’educació formal. Aquest estiu, per exemple, una de les condicions que havien de complir els meus fills per assistir a les colònies era no portar mòbil. L’aparell els desconnectava de la resta de companys i de la natura, de manera que van haver de seguir dieta digital durant 12 dies. La mesura als pares ens va semblar positiva, perquè si teniu fills adolescents, tot i haver marcat límits, sovint desespera la dependència que tenen dels videojocs i les xarxes. Aquest fenomen s’ha agreujat des de la pandèmia.

La Núria Mora, Secretària d’Acció Educativa, fa uns dies ens plantejava a twitter aquesta mateixa pregunta al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio:

En el món educatiu podríem destacar, amb matisos, dues posicions difícilment conciliables. En un primer sector, professorat que no vol veure els mòbils ni en pintura. Els prohibirien rotundament. Expliquen que l’alumnat es distreu contínuament, que ja no interactua gaire al pati i es desconnecta de l’aprenentatge. Argumenta que hi ha un perill greu d’un mal ús generalitzat: ciberassetjament (bullying continu a les xarxes socials), accés a pàgines per a adults (llegiu, a tall d’exemple, aquest article sobre pornografia a les aules de la professora Berta Aznar), trampes a les proves escrites, robatori de dades personals, viralització de continguts inadequats a les xarxes socials, generació d’àudios, fotos o vídeos compromesos… Una de les preguntes que plantegen és quina necessitat tenim d’acceptar que l’alumnat faci servir el mòbil si ja disposa dels ordinadors portàtils del Pla d’Educació Digital. Potser no val la pena arriscar-se a tots els mals usos potencials si no se’n treu cap rendiment extraordinari.

Un altre grup de professorat manifesta un punt de vista més permissiu. Argumenten que els telèfons mòbils formen part d’una realitat social innegable. A l’hora del pati gairebé tothom, crítics i entusiastes, fan una llambregada a la pantalla per veure si han rebut algun missatge personal o professional, per exemple. No cal criminalitzar l’aparell sinó l’ús que se’n faci. Llavors, com es pot educar als infants en l’ús d’aquests aparells a l’escola si estan prohibits? Qui se n’hauria d’ocupar? Les famílies?

Les famílies estan força desorientades. Tampoc en saben gaire. N’hi ha prou de comprovar l’edat que els infants disposen del seu primer smartphone, que cada vegada s’escurça més. El meu fill, per exemple, no va disposar d’un mòbil fins a mitjan curs de 1r d’ESO. Recordo que vaig crear un compte vinculat a Google (amb l’edat real del meu fill) i vaig activar l’app Family Link per tenir-ne un control. Va ser dels últims de la seva promoció que en tenia. Algun/a dels seus companys/es disposava de mòbil sense restriccions des de 5è de Primària i eren a xarxes socials tot i no tenir l’edat legal mínima. Per aprendre’n més, us recomano, si s’escau, llegir amb calma els llibres de Jordi Jubany o visitar el projecte TicActiva de Gerard Vilanova.

Els boomers hem viscut força anys sense la presència d’aquests aparells a les nostres vides. En general tampoc els dominem ni som gaire conscients de fins a quin punt en podem dependre. Tenen un poder d’atracció universal. Enganxen de mala manera. Us heu fixat en les colles de gent adulta o les parelles que ja no parlen i cadascú mira el seu mòbil? És molt mal exemple. Així mateix, per la immensa majoria de joves, els mòbils són una eina fonamental per a la construcció de la seva identitat. Es relacionen a xarxes socials, intercanvien missatges, juguen en equip a videojocs… En tenen una enorme dependència. No disposar de bateria o connexió wifi és un greu problema que els angoixa i desconnecta de la seva vida.

Com a educador, al llarg dels anys, he treballat amb dispositius mòbils a l’aula. He compartit diverses ponències sobre el tema i també he tingut la sort de rebre diverses distincions en aquest camp. Així i tot, des del meu punt de vista, hi ha pocs camps educatius on els telèfons mòbils siguin útils i insubstituïbles per tauletes o ordinadors portàtils. N’enumero uns quants, tot i que segur que me’n deixo:

  • Projectes audiovisuals (si no es disposa, per exemple, de càmeres de vídeo).
  • Gamificació (gimcanes, proves encriptades, missatges ocults en codis qr…).
  • Seguiment d’experiments científics (hi ha moltíssimes apps que hi poden ajudar).
  • Geolocalització, Realitat Augmentada i Realitat Virtual (en aquest mateix blog hi comparteixo alguns exemples i experiències).
  • Programació de webs i apps (per testar-les, evidentment).

Finalment, després d’un interessant debat a nivell de Departaments i Equips Docents, al meu institut s’ha permès l’ús dels dispositius mòbils, sempre sota el criteri i supervisió del professorat, amb unes condicions que es resumeixen en la següent infografia.

L’alumnat que comet una falta IMO (mal ús dels dispositius mòbils) perd el dret d’assistir a les sortides programades i ha de complir mitja hora de sanció amb serveis comunitaris un dia a la tarda per recuperar-lo. Els primers dies de curs, quan encara no s’havien repartit tots els ordinadors, els mòbils es van permetre més perquè l’alumnat hi treballava. Quan la connectivitat a l’aula no és bona també es fan servir més els mòbils.

En tot cas, en la meva opinió, considero imprescindible augmentar la formació en aquest àmbit, a tots els nivells educatius. No es pot introduir a l’aula una eina tant potent com aquesta i no formar-nos per aprofitar, cada vegada més i millor, el seu potencial per a l’aprenentatge de l’alumnat.

Ensenyament, Reflexions

Nou curs i vells debats

Photo by Tima Miroshnichenko on Pexels.com

Avui, dilluns 13 de setembre, l’alumnat de Catalunya torna a les aules d’escoles i instituts. El professorat ja hi és des del dia 1 de setembre, els equips directius segurament abans. La sensació per a molts pares serà, segurament, d’alleujament.

És un fet que una majoria de pares / mares acaben vacances a finals d’agost, s’han d’incorporar a la feina i la mainada queda, tot sovint, pendent d’avis, familiars, cangurs… fins que comença el curs. Llavors vénen les comparacions, queixes i greuges sobretot si es compara amb altres comunitats o països on es comença abans. Això mateix penso jo, ho confesso, quan veig com ocupen el temps els meus fills aquests dies, enganxats a la pantalla. La gestió és força complicada.

La pressió del calendari i dels horaris no és nova. Que si els docents som mandrosos, que si 3 mesos són massa vacances per a l’alumnat, que si la diada nacional… Els arguments a favor i en contra de començar l’1 de setembre són diversos: el clima, la necessitat de preparació del curs, la desigual distribució de vacances al llarg del curs escolar… És un problema afegit que a Catalunya (i Espanya) els horaris laborals i familiars siguin encara hereus d’una altra època on calia treballar 2 jornades per sobreviure. A pocs llocs es treballa tantes hores. I els infants queden sovint enredats, en el millor dels casos, en una teranyina d’activitats extraescolars fins que al vespre poden retrobar els seus pares. L’alternativa és que quedin desatesos.

Un tuit de Jordi Graupera ha revifat aquesta polèmica:

https://platform.twitter.com/widgets.js

Això, tanmateix, no ha canviat gens. Quan érem petits ja començàvem curs els mateixos dies, més o menys. I també s’acabava el curs abans de la revetlla de Sant Joan.

Aquests primers dies de setembre m’han tornat a adreçar una de les preguntes típiques que ens fan als docents:

Si no hi ha nens què hi feu a l’institut?

Popular

Entenc la pregunta que prové d’algú que segurament li està costant organitzar la vida personal i laboral i atendre les necessitats dels seus fills. Les escoles i instituts no són pàrquings de criatures, si bé és innegable que tenen una funció social, perquè de fet els docents hem estat tractats com a personal essencial durant la pandèmia. Tanmateix, per posar-se davant de 25, 30 ó 35 adolescents cal una preparació.

Els primers dies d’institut, per exemple, hem traspassat la informació de tot l’alumnat NESE: amb casos de dislèxia, TDAH, TEA, problemes emocionals i familiars, problemes econòmics… Una altra feina és més burocràtica, la petició de tota la informació i documents necessaris: carta de compromís educatiu, documents COVID, permisos d’imatge, sortides… També se’ns han comunicat els horaris, s’ha rebut i integrat el professorat nou i s’ha explicat en detall tot el protocol de reunions i organització del centre.

Quan algú em pregunta que què fem a l’institut no puc evitar pensar que potser aquella persona pensa que ens posarem davant de l’aula i l’alumnat ens escoltarà i ho apuntarà tot. Cap problema…

Es podria fer tota aquesta feina en menys temps? Potser sí. S’ha fet fins ara? No. La polèmica està servida. Sigui benvinguda, en tot cas, la rutina.

Per acabar us deixo també un parell de vídeos divertits sobre la tornada a l’escola, de The Bee Family i l’actriu Charo Urbano respectivament. Molt bon curs a tots/es!

Formació, Projectes, Recursos

Panell sobre tecnologia immersiva a l’aula

Aquest mes de juliol vaig ser convidat per participar en un interessant acte del cicle Mschools Edchange sota el lema Com adaptar l’escola a un món digital canviant.

Els companys de debat van ser: Alícia Cañellas (Vysion), Lluís Villarejo (Immersium Studio) i Jesús Arbués (Institut Vilatzara). Beatriz Martín (BBDO i Proximity Spain) va actuar de moderadora.

En els diversos torns de paraula vàrem apuntar diverses aplicacions de la Realitat Augmentada i Virtual a l’aula, tant des d’un punt de vista empresarial com d’experiències reals d’aula.

La meva aportació és a partir del minut 54, aproximadament, si bé us en recomano tot el contingut. Us adjunto el vídeo i la presentació que hi vaig compartir.

També hi ha la versió en anglès, per si voleu practicar la llengua de Shakespeare:

En aquest sentit, si us interessa formar-vos en l’àmbit de la Realitat Augmentada i la Realitat Virtual aplicades a l’aula us recomano les kudis (càpsules d’aprenentatge) de l’Itinerari 8, que s’han publicat a la Formació d’Estiu del portal Odissea, al Departament d’Educació.

Enllaç a les formacions

https://platform.twitter.com/widgets.js

Gràcies pel tuit, Ferran! L’estiu és temps de descans i formació.

Molt bones vacances a tothom.

Educació, Projectes

Mi visión del Premio Espiral

En el año 2007 Juanmi Muñoz se inventó los entonces llamados EspiralEdublogs, un reconocimiento de docentes a otros compañeros/as. El símbolo de la peonza, que sólo se mantiene en pie mientras está rodando, es una buena metáfora de cómo debería ser nuestro camino en el mundo de la educación.

De esta manera, en la edición de 2012, fuímos finalistas en la categoría de blogs de alumnos de bachillerato con Noticiesdeldia – Economia y tuvimos la suerte de ganar la peonza de plata.

Cabecera del blog noticiesdeldia

Hace poco buceé en el canal de youtube de la asociación y encontré el vídeo de la entrega de premios.

Recuerdo que la ceremonia se llevó a cabo en el espacio de Fundación Telefónica de la Gran Vía de Madrid. Presentaban el acto Esther Subías y Xavi Suñé, ¡qué grandes!

El acto en sí, como también el almuerzo posterior, resultó una magnífica ocasión de intercambiar impresiones con muchos compañeros/as docentes, conocer nuevas ideas y establecer numerosos contactos con personas interesadas en la educación. De esa primera experiencia recuerdo muy gratamente el subidón posterior, la ilusión, las ganas que te venían de empezar más proyectos, la fortuna de descubrir que no eras el único profesor inquieto e inconformista. El premio Espiral no tiene dotación económica, sin embargo es un gran reconocimiento de nuestros colegas de profesión. Unirse a la Asociación Espiral facilita poder formarnos y asistir a eventos y jornadas de gran calidad educativa y humana.

No contento con esto el año siguiente nos volvimos a presentar con otro proyecto que acababa de nacer: illARgonauta, que obtuvo la peonza de bronze en la misma categoría. El proyecto fue creciendo y madurando desde entonces y fue galardonado en numerosos eventos educativos.

Por otra parte, desde entonces he ejercido como miembro del jurado en diferentes ediciones, en las épocas de coordinación de Isabel Ruiz, Cati Navarro o en esta última edición con Camino López y su equipo. Mi experiencia personal es que siempre se ha trabajado con rigor y honestidad. Aún así, seguro que ha habido grandes proyectos que no habrán obtenido premio, a pesar de la triple revisión. En cualquier caso, la rúbrica de la edición actual me parece una muy buena guía de lo que debe primar en un buen proyecto educativo.

Cuando era miembro de la Junta Directiva de la asociación asistí a más ceremonias en el marco del Medialab Prado (una lástima que se pierda este espacio) y siempre, siempre, se repetían las mismas escenas de entusiasmo e ilusión por mejorar la educación en beneficio del alumnado.

En las últimas ediciones, con la irrupción de nuevas herramientas y tendencias, ha cambiado el formato del Premio, que ahora ya no se basa en los antiguos blogs. Las categorías actuales son: Tendencias educativas, Sorpréndenos y Docencia online.

El pasado 10 de junio tuve la suerte de poder participar en un webinar del equipo del Premio Espiral sobre el lema: qué importa realmente en educación. La charla estuvo moderada por Paulina Bánfalvi y contó también con la participación de las compañeras de jurado Estefanía Hita, Marta Ollé y Charo López.

Pasado mañana, 3 de julio, se celebra la gran Gala de los Premios Espiral. Habrá también menciones a proyectos no finalistas pero muy destacados en algún aspecto.

No os perdáis esa inyección de entusiasmo, más necesaria que nunca en estos tiempos.

¡Mucha suerte a todos los finalistas!

Batxillerat, Ensenyament, Reflexions

L’any de les punxades

Ara que ja som al mes de juny de 2021 toca començar a fer balanç d’un curs atípic.

Després de passar el darrer trimestre de l’anterior confinats i amb docència telemàtica, vàrem començar el setembre passat amb mesures anti-covid. El final de curs no va ser gens senzill, sinó més aviat un repte majúscul. El pas a treballar online va ser totalment forçat, amb moltes diferències segons la disposició o no de connexió i mitjans digitals per part de les famílies i professorat, a banda de la formació de cadascú. L’esforç va ser titànic.

Al juliol i a l’agost, els equips directius van haver d’enllestir els seus plans d’obertura en un temps rècord, tot plegat entre informacions contradictòries sobre quina havia de ser la distància de seguretat, l’ús o no de les mascaretes entre grups bombolla, la disposició o no d’equips de protecció individual (EPIS), el protocol d’entrada al centre educatiu, la neteja i desinfecció o el gel hidroalcohòlic. Han tingut poques vacances i molts maldecaps, la veritat.

Us haig de confessar que jo no les tenia totes. Pensava que duraríem unes setmanes i prou, tot i començar tots amb mascareta, deien, només per precaució, els 15 primers dies. Recordo particularment quan es va anunciar que si un centre tenia més de dos grups confinats es tancaria automàticament (no es va complir). O també la incertesa dels primers dies, quan va ser el meu propi grup tutoria el que es va quedar confinat per un cas positiu i al professorat de l’institut ningú ens va fer passar cap prova PCR. És que nosaltres som immunes, dèiem irònicament.

I aquí estem, 15 mesos després d’aquell 12 de març de 2020, el dia que ens van dir que demà no tornéssim a l’aula almenys en 15 dies. Encara duem la mascareta i, amb sort, ja portem alguna dosi de vacuna o les dues. Recordo, així mateix, que part de l’alumnat ho celebrava com una avançada de les vacances de setmana santa. Que tots plegats, tot i les notícies que arribaven de la Xina o d’Itàlia (molt més propera), ens pensàvem que no n’hi havia per tant.

Els primers dies de confinament eren com una competició a les xarxes socials, a veure qui era més enginyós/a per distreure’s: reptes absurds, concerts improvisats, jocs amb paper de vàter… Llavors la realitat es va imposar, amb un confinament cada cop més estricte i molta incertesa: franges horàries per sortir a passejar, impossibilitat de visitar els avis i familiars més grans, tancament de comerços no essencials, carrers buits… Les xifres d’hospitalitzats i de morts espantaven.

Amb el temps hem observat un patró en forma d’onada. S’apliquen mesures restrictives, baixa la incidència de la malaltia i les UCIS es comencen a desocupar, s’aixequen algunes restriccions i, mica en mica, tornen a pujar els indicadors: risc de rebrot, taxa d’incidència, cribratges massius… el nostre vocabulari s’ha ampliat força! Només ara, gràcies a les campanyes de vacunació, sembla que es comença a suavitzar la mala mar.

Les punxades d’aquest any no seran només les de les vacunes, siguin Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Janssen, Sputnik o qualsevol altra. Les punxades les hem viscut també en pròpia carn. En molts casos hem perdut familiars, ànims, energia i estabilitat emocional. A les aules hem hagut de donar un cop de mà a joves en formació, sovint des de la nostra pròpia incertesa i dubtes sobre tot el que ens venia a sobre. Cada minut que hi hàgim invertit haurà valgut la pena! Això ni ho dubteu.

A nivell personal he tingut un any complicat, a nivell físic. El tractament de la meva malaltia (artritis psoriàsica) va generar anticossos i he passat un temps difícil, amb molt de dolor, cortisona i antiinflamatoris. Així de traïdores són les malalties autoimmunes. Si hagués tingut una feina física no hauria pas pogut treballar. Ara estic més estable, per sort.

Esperem que el curs vinent l’alumnat es pugui vaccinar i ens anem protegint tots plegats, així com la resta del món, perquè sembla que si no és així podria aparèixer alguna nova variant del virus, potser immune als tractaments actuals. Espero, en tot cas, que l’any de les punxades no esdevingui una nova era.

Avui comença la selectivitat 2021, les proves PAU, a Catalunya. Després d’haver viscut tot plegat, estic convençut que l’alumnat que hi concorre és molt més madur, resilient i preparat que no hauria estat en condicions normals. Per part meva, els obriria totes les portes. S’ho mereixen.

Educació, Reflexions

De cap a un nou #batxillerat

Des que vaig començar a treballar a l’aula, crec que anem per la cinquena llei d’educació. I una part comuna a totes elles és que se solen redactar des dels despatxos, sense obrir un debat profund entre la comunitat docent. Cada partit que governa imposa les seves idees i no se sol consensuar res amb ningú dels qui han d’aplicar-les. Això explica que qualsevol reforma educativa sigui rebuda, d’entrada, amb escepticisme.

La nova LOMLOE, també coneguda com a llei Celaá, estableix diversos canvis sobre com s’ha d’organitzar un nou currículum de batxillerat. Us les he enllaçat per si les voleu revisar.

En primer lloc, s’afegeix una nova modalitat anomenada General, que permetrà cursar matèries no adscrites a un itinerari dels actuals: Humanístic Social, Científic Tecnològic i Artístic. També es flexibilitza oferint la possibilitat de cursar-lo en tres anys i estudiar matèries a altres centres o a distància (cosa que a Catalunya ja passa amb l’IOC). Aquestes i altres reformes del batxillerat entraran en vigor a 1r BAT a partir del curs 2022/23 i a 2n BAT el curs següent.

De fa un temps observo les reaccions de diversos docents, mentre es van publicant i comunicant els canvis educatius a la premsa. Sembla que la controvèrsia és sobre si s’advoca per un batxillerat anomenat competencial o si es prefereix que sigui rigorós, que aporti una base d’un nivell intel·lectual que serveixi a l’alumnat per superar els futurs estudis universitaris. Podríem preguntar-nos, en aquest sentit, si els estudis actuals compleixen o no aquesta funció. El batxillerat d’avui no és gens competencial? A tot arreu, en totes les modalitats? Una educació competencial no és rigorosa? Se’ns obren molts interrogants.

Les professores Fanny Figueras, Maribel Tarrés i Susanna Soler han promogut la iniciativa Canviem el Batxillerat i el compte de twitter @canviemelbatx en el primer sentit. Expliquen, per exemple, que amb la iniciativa #canviemelbatxillerat volem canalitzar un treball col·lectiu i cooperatiu per uns estudis de batxillerat que responguin a les necessitats personals de creixement dels joves entre setze i divuit anys, i a les necessitats de la nostra societat present i futura. Aquesta iniciativa ha tingut força ressò mediàtic.

Una altra corrent de pensament podria subscriure la popular cita de James Clerk Maxwell:

Res no és més pràctic que una bona teoria.

Recordo haver-ho sentit moltes vegades quan estudiava, justament per justificar que no hi havia pràctiques d’una determinada matèria. Per conèixer la seva argumentació, a tall d’exemple, podeu consultar aquest debat de la Fundació Episteme (Batxillerat: quo vadis) promoguda pel sindicat de professors de secundària aspepc.sps i l’associació de catedràtics d’ensenyament secundari ACESC, amb contribucions dels professors Meritxell Blay i Pascual Gil i el filòsof Ferran Sáez. També podeu passar una estona pel blog xarxatic.com, del company Jordi Martí, una pràctica sempre recomanable.

Com a tutor de batxillerat, aquests últims cursos he observat alumnes amb un grau d’angoixa important, aspecte que s’ha agreujat per la pandèmia. En aquest sentit, podeu consultar les dades de joves amb problemes mentals dels hospitals. Un currículum massa inflat de continguts, una prova de selectivitat com l’actual, un sistema d’accés a la universitat meritocràtic, que només valora la mitjana de qualificacions, en tenen part de culpa. Tampoc ajuda la sensació (segurament certa) d’un continu de proves escrites de moltes matèries, potser pensades per recuperar el temps perdut en una ESO que no permet treballar amb tot el rigor. El salt a batxillerat és important.

Tanmateix, també detecto que molts companys/es opinen que a l’ensenyament els continguts han perdut presència, que de vegades els docents sentim una pressió contínua per baixar el nivell i amagar així el fracàs escolar. Sembla que no es pugui suspendre l’alumnat ni puguem ser rigorosos perquè així ningú es queixarà a Inspecció o el centre no oferirà una mala imatge.

És un debat interessant, si bé no estic d’acord del tot amb cap de les posicions esmentades. Matisem. Si considerem que el batxillerat és una preparació per a la universitat no té sentit rebaixar continguts. Fer el contrari seria enganyar l’alumnat. He sentit força queixes de professorat universitari del mal nivell amb què arriben alguns estudiants a la facultat. Diria que la universitat d’avui, amb excepcions, no és pas gaire competencial. Una altra cosa és que estudiar una carrera i/o un màster et garanteixi una feina. Això fa temps que no és així. Molt jovent format i amb títol universitari ha de buscar-se la vida a altres països. Els joves d’avui han crescut entre dues crisis econòmiques que han sacsejat el món. És fàcil desanimar-se. Llavors, sobren universitaris? El mercat laboral i les empreses són les culpables? No ho sé. Les empreses, a les seves seleccions de personal no valoren només l’expedient acadèmic, les competències hi tenen un paper important. Anem en compte, en tot cas, amb aquelles empreses, institucions i fundacions que es pensen que tenen el monopoli de la innovació educativa i ens la volen vendre. Potser els faltaria també rejovenir els llocs de responsabilitat en molts àmbits.

Els Cicles Formatius (la Formació Professional) són una molt bona alternativa, competencial, sovint menystinguda, als estudis de batxillerat. Cal potenciar-los de veritat. Malament rai quan les famílies no fan cas del consell orientador del final de l’ESO. El percentatge de fracàs és molt alt, i això genera frustració. Tanmateix, tornant al batxillerat actual, hauríem de reconèixer que a vegades la preparació pedagògica del professorat no seria la més desitjable. Potser sí caldria una actualització docent i l’ús de metodologies més actives. Molts docents senten aquesta inquietud i no paren de formar-se durant tota la seva vida laboral. L’edat no hi té res a veure. He conegut companys/es amb una preparació excel·lent, d’aquells que saben motivar i engrescar l’alumnat, grans mestres, a punt de jubilar-se. El seu alumnat aprèn i molt, a ser competent. També gent més jove que ensenya com es devia treballar al segle XIX, però sense fuet ni ganes d’actualitzar-se. Hi ha de tot. Mai és just generalitzar.

Veurem quin recorregut té aquesta nova llei educativa i, com sempre, a l’aula, mirarem de fer la feina ben feta.

Empresa, Ensenyament, Reflexions

Els mercaders del temple de l’educació

Un dels passatges que més m’agrada dels Evangelis és quan Jesús expulsa els mercaders del Temple de Jerusalem a fuetades per així purificar-lo. No entraré a valorar si l’Església i el cristianisme han estat o no coherents en aquest sentit. Ja me’n guardaré prou perquè no soc ningú per jutjar. Només em pregunto la següent qüestió:

Caldria fer fora les empreses que fan negoci en el món educatiu?

Quant a l’actitud entre el professorat més avesat a la tecnologia, distingeixo dues corrents de pensament potents i antagòniques.

En primer lloc podríem parlar de docents que podríem anomenar de codi lliure. Es caracteritzen per buscar sempre eines gratuïtes i alternatives (Linux, LibreOffice, moodle, Jitsi… ). S’escandalitzen quan des de la direcció o l’administració es proposa l’ús o la compra de qualsevol llicència o eina propietària (Windows, Office, Classroom, Zoom…). Els preocupen molt les qüestions de privacitat del seu alumnat. Veuen com una autèntica aberració cedir les dades de l’alumnat a les actuals multinacionals tecnològiques: Google, Apple, Microsoft, Facebook o Amazon. També solen ser activistes d’un ús més racional de la tecnologia.

Per a aquest tipus de professorat, sovint d’ideari marxista o llibertari, un/a company/a que es dediqui a ensenyar Economia seria, d’entrada, un element sospitós, una mena d’infiltrat del capitalisme liberal. M’agrada pensar que puguin canviar d’idea un cop ens coneixen una mica millor.

El professorat d’Economia o del món de l’empresa en general som una rara avis als instituts. Potser cada cop menys gràcies a la Formació Professional. Normalment som únics i a vegades no se sap gaire bé on situar-nos. Ens incorporem als Departaments de Matemàtiques o potser d’Humanitats i Ciències Socials.

Oposat als docents de codi lliure, podríem esmentar el professorat ambassador i certified per alguna empresa. Serien l’altre extrem. S’hi barregen professionals molt vàlids, amb una trajectòria sòlida, amb persones que – amb perdó – es nota que fa temps que no trepitgen una aula i que es postul·len com a innovadors/es. Si alguna cosa no funciona és perquè no seguim els seus consells. És culpa nostra. A les seves xarxes socials sovint esmenten els certificats i els nivells i de vegades fins i tot en fan ostentació, com si això tingués importància. Ara la pregunta seria:

Cal que una empresa certifiqui que un/a docent és competent?

Segurament qui ho hauria de certificar són els alumnes de cadascú, i també els companys que treballen amb tu colze a colze. Però una empresa?

La via del mig té els seus matisos. En la meva opinió, que siguem ambaixadors d’una o altra empresa no té per què ser negatiu si això representa un benefici pel teu alumnat. Tampoc seria dolent d’entrada que els centres educatius compressin alguna llicència d’algun servei que aporti valor afegit. No és cap problema que es pagui per una bona eina, creativa i generadora d’un bon rendiment escolar. Tanmateix, cal ser molt curós en com s’inverteixen els diners públics, precisament perquè són de tots.

En la meva etapa com a Secretari a l’equip directiu d’un institut vaig rebre missatges d’unes quantes empreses tecnològiques que s’oferien a ajudar-nos a innovar. Es venien, una vegada més, com la solució a tots els nostres problemes. Tot i això, moltes no suportaven un senzill anàlisi cost – benefici. El problema és que hi ha llibres de text o digitals que tampoc el suportarien, la veritat.

Efectivament, no podem perdre de vista que la tecnologia només és una eina. Tampoc que l’objectiu no ha de ser innovar. De fet, molts innovadors/es ni tan sols saben que ho són. En 18 anys a l’aula he conegut grans professionals amb unes idees i uns projectes molt engrescadors, amb tecnologia nova o antiga. La innovació educativa no l’ha inventada ni Google, ni Apple, ni Microsoft, ni cap altra empresa del Nasdaq, encara que tinguin un altaveu molt potent.

Innovar és resoldre un problema d’una manera nova, creativa, eficient. L’objectiu de qualsevol centre educatiu hauria de ser millorar la cohesió i l’aprenentatge del seu alumnat. La funció de l’administració i dels equips directius hauria de ser trobar l’equilibri entre la puresa del temple i les eines més mundanes. En tot cas, cap empresa ens hauria d’imposar què i com ensenyar.

Donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar no és una tasca gens senzilla.