En un país seriós, quan els resultats de la prova PISA són nefastos, dimiteix el màxim responsable d’Educació, sempre.
Des de la meva experiència personal la realitat dels professionals del món de l’educació és extraordinàriament diversa. La docència i el punt de vista canvia molt segons si es treballa i s’ensenya a Infantil i Primària o bé a Secundària, Batxillerat o la Universitat.
Permeteu-me, també, que em consideri un motivat. Al llarg dels anys he participat, com a ponent, tallerista, organitzador o assistent, en múltiples activitats formatives, gairebé sempre més enllà de la jornada laboral: trobades de l’Associació Espiral, Odite, mSchools, Novadors, EdTech, la Fundació Bofill i allí on m’hagin convidat. He estat mentor digital i exerceixo la docència a secundària des de l’any 2003. Aquest bagatge m’ha permès conèixer grans professionals compromesos amb l’educació i he après moltíssim com a docent i com a persona.
Així, quan el curs passat va esclatar la notícia que el resultat de les proves PISA a Catalunya, especialment a 4t d’ESO, havia estat desastrós, amb una forta reculada en matemàtiques, ciències i lectura respecte a la mitjana de l’OCDE, em va doldre. Però encara vaig trobar més lamentable la reacció dels responsables de la Conselleria. En aquest article de Mireia Rom a 3Cat podeu trobar enllaços i informació al respecte.
En un país seriós, quan els resultats de la prova PISA són nefastos, dimiteix el màxim responsable d’Educació, sempre. A Catalunya estàvem (i estem) en una situació del tot provisional, cosa que no és nova, si parlem del món educatiu. De vegades hi ha mesures que semblen una improvisació permanent i sovint trobo a faltar una estratègia a mitjà i llarg termini.
Què se n’ha fet de les propostes del Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives? Es van reunir durant setmanes, sense cobrar, per amor a l’art, per enllestir un informe que ara mateix, a la web, no es pot consultar.
En relació amb els problemes (i desgavell) educatius, les tesis i el testimoni del company i professor Damià Bardera està incendiant les xarxes i els mitjans de comunicació. Podem discrepar amb el que s’hi prescriu, però, sincerament, em sembla la reacció més potent vista fins ara als mals resultats de PISA i a un cansament i malestar docent preocupants.
El fenomen no és nou. Els més veterans recordem que Toni Sala va escriure Petita crònica d’un professor a Secundària l’any 2001!
Vagi per davant, també, que conec i admiro com a escriptor a Damià Bardera. He llegit uns quants llibres seus i té la virtut de parlar molt clar, cruament, sense concessions, sovint de manera colpidora. També conec la seva tasca docent i (amb vocació o sense) em sembla un bon professional.
En la meva opinió, quan Bardera esmola el ganivet reacciona molt més contra el sistema que no pas contra persones concretes, a qui fa servir per il·lustrar incoherències i mala praxi. El problema és que en l’agre debat a la xarxa, especialment a X (Twitter) s’ha disparat amb bala contra algunes persones a qui aprecio, i em sap greu. Tanmateix, m’agradaria que en les crítiques al llibre no s’abusés de la fal·làcia ad hominem. Tampoc em sembla vàlid l’argument de fer servir el fragment d’una entrevista per criticar un tot.
De debò que penso que les posicions enfrontades, en el fons, no estan tan allunyades. L’antagonisme té alguns punts de trobada. Tant de bo la discussió, amb l’imprescindible respecte, serveixi per millorar l’estat de la situació. Sovint ens queixem que X (Twitter) s’ha convertit en una olla de grills i ha deixat de ser aquella plataforma on podíem aprendre, debatre i compartir idees. Hi ha perfils interessants que, per desgràcia, ens han deixat. Bloquejar sense més ni més o tirar la pedra i amagar la mà tampoc em semblen accions raonables.
Som capaços de crear un fòrum de debat viu i tolerant? Tenim sentit crític?
Parlem-ne!
PS. Per acabar aquest article, voldria felicitar l’equip que porta la comunicació de l’editorial Pòrtic. Crec que està fent una feina excel·lent!
Economia verbal 