Educació, Reflexions

Mòbils a l’institut, sí o no?

En el meu claustre actual, a l’Institut de Palamós, un dels debats més punyents ha estat sobre la conveniència o no de permetre l’ús dels telèfons mòbils al centre. El tema no és exclusiu del món de l’educació formal. Aquest estiu, per exemple, una de les condicions que havien de complir els meus fills per assistir a les colònies era no portar mòbil. L’aparell els desconnectava de la resta de companys i de la natura, de manera que van haver de seguir dieta digital durant 12 dies. La mesura als pares ens va semblar positiva, perquè si teniu fills adolescents, tot i haver marcat límits, sovint desespera la dependència que tenen dels videojocs i les xarxes. Aquest fenomen s’ha agreujat des de la pandèmia.

La Núria Mora, Secretària d’Acció Educativa, fa uns dies ens plantejava a twitter aquesta mateixa pregunta al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio:

En el món educatiu podríem destacar, amb matisos, dues posicions difícilment conciliables. En un primer sector, professorat que no vol veure els mòbils ni en pintura. Els prohibirien rotundament. Expliquen que l’alumnat es distreu contínuament, que ja no interactua gaire al pati i es desconnecta de l’aprenentatge. Argumenta que hi ha un perill greu d’un mal ús generalitzat: ciberassetjament (bullying continu a les xarxes socials), accés a pàgines per a adults (llegiu, a tall d’exemple, aquest article sobre pornografia a les aules de la professora Berta Aznar), trampes a les proves escrites, robatori de dades personals, viralització de continguts inadequats a les xarxes socials, generació d’àudios, fotos o vídeos compromesos… Una de les preguntes que plantegen és quina necessitat tenim d’acceptar que l’alumnat faci servir el mòbil si ja disposa dels ordinadors portàtils del Pla d’Educació Digital. Potser no val la pena arriscar-se a tots els mals usos potencials si no se’n treu cap rendiment extraordinari.

Un altre grup de professorat manifesta un punt de vista més permissiu. Argumenten que els telèfons mòbils formen part d’una realitat social innegable. A l’hora del pati gairebé tothom, crítics i entusiastes, fan una llambregada a la pantalla per veure si han rebut algun missatge personal o professional, per exemple. No cal criminalitzar l’aparell sinó l’ús que se’n faci. Llavors, com es pot educar als infants en l’ús d’aquests aparells a l’escola si estan prohibits? Qui se n’hauria d’ocupar? Les famílies?

Les famílies estan força desorientades. Tampoc en saben gaire. N’hi ha prou de comprovar l’edat que els infants disposen del seu primer smartphone, que cada vegada s’escurça més. El meu fill, per exemple, no va disposar d’un mòbil fins a mitjan curs de 1r d’ESO. Recordo que vaig crear un compte vinculat a Google (amb l’edat real del meu fill) i vaig activar l’app Family Link per tenir-ne un control. Va ser dels últims de la seva promoció que en tenia. Algun/a dels seus companys/es disposava de mòbil sense restriccions des de 5è de Primària i eren a xarxes socials tot i no tenir l’edat legal mínima. Per aprendre’n més, us recomano, si s’escau, llegir amb calma els llibres de Jordi Jubany o visitar el projecte TicActiva de Gerard Vilanova.

Els boomers hem viscut força anys sense la presència d’aquests aparells a les nostres vides. En general tampoc els dominem ni som gaire conscients de fins a quin punt en podem dependre. Tenen un poder d’atracció universal. Enganxen de mala manera. Us heu fixat en les colles de gent adulta o les parelles que ja no parlen i cadascú mira el seu mòbil? És molt mal exemple. Així mateix, per la immensa majoria de joves, els mòbils són una eina fonamental per a la construcció de la seva identitat. Es relacionen a xarxes socials, intercanvien missatges, juguen en equip a videojocs… En tenen una enorme dependència. No disposar de bateria o connexió wifi és un greu problema que els angoixa i desconnecta de la seva vida.

Com a educador, al llarg dels anys, he treballat amb dispositius mòbils a l’aula. He compartit diverses ponències sobre el tema i també he tingut la sort de rebre diverses distincions en aquest camp. Així i tot, des del meu punt de vista, hi ha pocs camps educatius on els telèfons mòbils siguin útils i insubstituïbles per tauletes o ordinadors portàtils. N’enumero uns quants, tot i que segur que me’n deixo:

  • Projectes audiovisuals (si no es disposa, per exemple, de càmeres de vídeo).
  • Gamificació (gimcanes, proves encriptades, missatges ocults en codis qr…).
  • Seguiment d’experiments científics (hi ha moltíssimes apps que hi poden ajudar).
  • Geolocalització, Realitat Augmentada i Realitat Virtual (en aquest mateix blog hi comparteixo alguns exemples i experiències).
  • Programació de webs i apps (per testar-les, evidentment).

Finalment, després d’un interessant debat a nivell de Departaments i Equips Docents, al meu institut s’ha permès l’ús dels dispositius mòbils, sempre sota el criteri i supervisió del professorat, amb unes condicions que es resumeixen en la següent infografia.

L’alumnat que comet una falta IMO (mal ús dels dispositius mòbils) perd el dret d’assistir a les sortides programades i ha de complir mitja hora de sanció amb serveis comunitaris un dia a la tarda per recuperar-lo. Els primers dies de curs, quan encara no s’havien repartit tots els ordinadors, els mòbils es van permetre més perquè l’alumnat hi treballava. Quan la connectivitat a l’aula no és bona també es fan servir més els mòbils.

En tot cas, en la meva opinió, considero imprescindible augmentar la formació en aquest àmbit, a tots els nivells educatius. No es pot introduir a l’aula una eina tant potent com aquesta i no formar-nos per aprofitar, cada vegada més i millor, el seu potencial per a l’aprenentatge de l’alumnat.

Educació, Projectes

Mi visión del Premio Espiral

En el año 2007 Juanmi Muñoz se inventó los entonces llamados EspiralEdublogs, un reconocimiento de docentes a otros compañeros/as. El símbolo de la peonza, que sólo se mantiene en pie mientras está rodando, es una buena metáfora de cómo debería ser nuestro camino en el mundo de la educación.

De esta manera, en la edición de 2012, fuímos finalistas en la categoría de blogs de alumnos de bachillerato con Noticiesdeldia – Economia y tuvimos la suerte de ganar la peonza de plata.

Cabecera del blog noticiesdeldia

Hace poco buceé en el canal de youtube de la asociación y encontré el vídeo de la entrega de premios.

Recuerdo que la ceremonia se llevó a cabo en el espacio de Fundación Telefónica de la Gran Vía de Madrid. Presentaban el acto Esther Subías y Xavi Suñé, ¡qué grandes!

El acto en sí, como también el almuerzo posterior, resultó una magnífica ocasión de intercambiar impresiones con muchos compañeros/as docentes, conocer nuevas ideas y establecer numerosos contactos con personas interesadas en la educación. De esa primera experiencia recuerdo muy gratamente el subidón posterior, la ilusión, las ganas que te venían de empezar más proyectos, la fortuna de descubrir que no eras el único profesor inquieto e inconformista. El premio Espiral no tiene dotación económica, sin embargo es un gran reconocimiento de nuestros colegas de profesión. Unirse a la Asociación Espiral facilita poder formarnos y asistir a eventos y jornadas de gran calidad educativa y humana.

No contento con esto el año siguiente nos volvimos a presentar con otro proyecto que acababa de nacer: illARgonauta, que obtuvo la peonza de bronze en la misma categoría. El proyecto fue creciendo y madurando desde entonces y fue galardonado en numerosos eventos educativos.

Por otra parte, desde entonces he ejercido como miembro del jurado en diferentes ediciones, en las épocas de coordinación de Isabel Ruiz, Cati Navarro o en esta última edición con Camino López y su equipo. Mi experiencia personal es que siempre se ha trabajado con rigor y honestidad. Aún así, seguro que ha habido grandes proyectos que no habrán obtenido premio, a pesar de la triple revisión. En cualquier caso, la rúbrica de la edición actual me parece una muy buena guía de lo que debe primar en un buen proyecto educativo.

Cuando era miembro de la Junta Directiva de la asociación asistí a más ceremonias en el marco del Medialab Prado (una lástima que se pierda este espacio) y siempre, siempre, se repetían las mismas escenas de entusiasmo e ilusión por mejorar la educación en beneficio del alumnado.

En las últimas ediciones, con la irrupción de nuevas herramientas y tendencias, ha cambiado el formato del Premio, que ahora ya no se basa en los antiguos blogs. Las categorías actuales son: Tendencias educativas, Sorpréndenos y Docencia online.

El pasado 10 de junio tuve la suerte de poder participar en un webinar del equipo del Premio Espiral sobre el lema: qué importa realmente en educación. La charla estuvo moderada por Paulina Bánfalvi y contó también con la participación de las compañeras de jurado Estefanía Hita, Marta Ollé y Charo López.

Pasado mañana, el 3 de julio, se celebra la gran Gala de los Premios Espiral. Habrá también menciones a proyectos no finalistas pero muy destacados en algún aspecto.

No os perdáis esa inyección de entusiasmo, más necesaria que nunca en estos tiempos.

¡Mucha suerte a todos los finalistas!

Educació, Reflexions

De cap a un nou #batxillerat

Des que vaig començar a treballar a l’aula, crec que anem per la cinquena llei d’educació. I una part comuna a totes elles és que se solen redactar des dels despatxos, sense obrir un debat profund entre la comunitat docent. Cada partit que governa imposa les seves idees i no se sol consensuar res amb ningú dels qui han d’aplicar-les. Això explica que qualsevol reforma educativa sigui rebuda, d’entrada, amb escepticisme.

La nova LOMLOE, també coneguda com a llei Celaá, estableix diversos canvis sobre com s’ha d’organitzar un nou currículum de batxillerat. Us les he enllaçat per si les voleu revisar.

En primer lloc, s’afegeix una nova modalitat anomenada General, que permetrà cursar matèries no adscrites a un itinerari dels actuals: Humanístic Social, Científic Tecnològic i Artístic. També es flexibilitza oferint la possibilitat de cursar-lo en tres anys i estudiar matèries a altres centres o a distància (cosa que a Catalunya ja passa amb l’IOC). Aquestes i altres reformes del batxillerat entraran en vigor a 1r BAT a partir del curs 2022/23 i a 2n BAT el curs següent.

De fa un temps observo les reaccions de diversos docents, mentre es van publicant i comunicant els canvis educatius a la premsa. Sembla que la controvèrsia és sobre si s’advoca per un batxillerat anomenat competencial o si es prefereix que sigui rigorós, que aporti una base d’un nivell intel·lectual que serveixi a l’alumnat per superar els futurs estudis universitaris. Podríem preguntar-nos, en aquest sentit, si els estudis actuals compleixen o no aquesta funció. El batxillerat d’avui no és gens competencial? A tot arreu, en totes les modalitats? Una educació competencial no és rigorosa? Se’ns obren molts interrogants.

Les professores Fanny Figueras, Maribel Tarrés i Susanna Soler han promogut la iniciativa Canviem el Batxillerat i el compte de twitter @canviemelbatx en el primer sentit. Expliquen, per exemple, que amb la iniciativa #canviemelbatxillerat volem canalitzar un treball col·lectiu i cooperatiu per uns estudis de batxillerat que responguin a les necessitats personals de creixement dels joves entre setze i divuit anys, i a les necessitats de la nostra societat present i futura. Aquesta iniciativa ha tingut força ressò mediàtic.

Una altra corrent de pensament podria subscriure la popular cita de James Clerk Maxwell:

Res no és més pràctic que una bona teoria.

Recordo haver-ho sentit moltes vegades quan estudiava, justament per justificar que no hi havia pràctiques d’una determinada matèria. Per conèixer la seva argumentació, a tall d’exemple, podeu consultar aquest debat de la Fundació Episteme (Batxillerat: quo vadis) promoguda pel sindicat de professors de secundària aspepc.sps i l’associació de catedràtics d’ensenyament secundari ACESC, amb contribucions dels professors Meritxell Blay i Pascual Gil i el filòsof Ferran Sáez. També podeu passar una estona pel blog xarxatic.com, del company Jordi Martí, una pràctica sempre recomanable.

Com a tutor de batxillerat, aquests últims cursos he observat alumnes amb un grau d’angoixa important, aspecte que s’ha agreujat per la pandèmia. En aquest sentit, podeu consultar les dades de joves amb problemes mentals dels hospitals. Un currículum massa inflat de continguts, una prova de selectivitat com l’actual, un sistema d’accés a la universitat meritocràtic, que només valora la mitjana de qualificacions, en tenen part de culpa. Tampoc ajuda la sensació (segurament certa) d’un continu de proves escrites de moltes matèries, potser pensades per recuperar el temps perdut en una ESO que no permet treballar amb tot el rigor. El salt a batxillerat és important.

Tanmateix, també detecto que molts companys/es opinen que a l’ensenyament els continguts han perdut presència, que de vegades els docents sentim una pressió contínua per baixar el nivell i amagar així el fracàs escolar. Sembla que no es pugui suspendre l’alumnat ni puguem ser rigorosos perquè així ningú es queixarà a Inspecció o el centre no oferirà una mala imatge.

És un debat interessant, si bé no estic d’acord del tot amb cap de les posicions esmentades. Matisem. Si considerem que el batxillerat és una preparació per a la universitat no té sentit rebaixar continguts. Fer el contrari seria enganyar l’alumnat. He sentit força queixes de professorat universitari del mal nivell amb què arriben alguns estudiants a la facultat. Diria que la universitat d’avui, amb excepcions, no és pas gaire competencial. Una altra cosa és que estudiar una carrera i/o un màster et garanteixi una feina. Això fa temps que no és així. Molt jovent format i amb títol universitari ha de buscar-se la vida a altres països. Els joves d’avui han crescut entre dues crisis econòmiques que han sacsejat el món. És fàcil desanimar-se. Llavors, sobren universitaris? El mercat laboral i les empreses són les culpables? No ho sé. Les empreses, a les seves seleccions de personal no valoren només l’expedient acadèmic, les competències hi tenen un paper important. Anem en compte, en tot cas, amb aquelles empreses, institucions i fundacions que es pensen que tenen el monopoli de la innovació educativa i ens la volen vendre. Potser els faltaria també rejovenir els llocs de responsabilitat en molts àmbits.

Els Cicles Formatius (la Formació Professional) són una molt bona alternativa, competencial, sovint menystinguda, als estudis de batxillerat. Cal potenciar-los de veritat. Malament rai quan les famílies no fan cas del consell orientador del final de l’ESO. El percentatge de fracàs és molt alt, i això genera frustració. Tanmateix, tornant al batxillerat actual, hauríem de reconèixer que a vegades la preparació pedagògica del professorat no seria la més desitjable. Potser sí caldria una actualització docent i l’ús de metodologies més actives. Molts docents senten aquesta inquietud i no paren de formar-se durant tota la seva vida laboral. L’edat no hi té res a veure. He conegut companys/es amb una preparació excel·lent, d’aquells que saben motivar i engrescar l’alumnat, grans mestres, a punt de jubilar-se. El seu alumnat aprèn i molt, a ser competent. També gent més jove que ensenya com es devia treballar al segle XIX, però sense fuet ni ganes d’actualitzar-se. Hi ha de tot. Mai és just generalitzar.

Veurem quin recorregut té aquesta nova llei educativa i, com sempre, a l’aula, mirarem de fer la feina ben feta.