Ensenyament, Reflexions

Nou curs i vells debats

Photo by Tima Miroshnichenko on Pexels.com

Avui, dilluns 13 de setembre, l’alumnat de Catalunya torna a les aules d’escoles i instituts. El professorat ja hi és des del dia 1 de setembre, els equips directius segurament abans. La sensació per a molts pares serà, segurament, d’alleujament.

És un fet que una majoria de pares / mares acaben vacances a finals d’agost, s’han d’incorporar a la feina i la mainada queda, tot sovint, pendent d’avis, familiars, cangurs… fins que comença el curs. Llavors vénen les comparacions, queixes i greuges sobretot si es compara amb altres comunitats o països on es comença abans. Això mateix penso jo, ho confesso, quan veig com ocupen el temps els meus fills aquests dies, enganxats a la pantalla. La gestió és força complicada.

La pressió del calendari i dels horaris no és nova. Que si els docents som mandrosos, que si 3 mesos són massa vacances per a l’alumnat, que si la diada nacional… Els arguments a favor i en contra de començar l’1 de setembre són diversos: el clima, la necessitat de preparació del curs, la desigual distribució de vacances al llarg del curs escolar… És un problema afegit que a Catalunya (i Espanya) els horaris laborals i familiars siguin encara hereus d’una altra època on calia treballar 2 jornades per sobreviure. A pocs llocs es treballa tantes hores. I els infants queden sovint enredats, en el millor dels casos, en una teranyina d’activitats extraescolars fins que al vespre poden retrobar els seus pares. L’alternativa és que quedin desatesos.

Un tuit de Jordi Graupera ha revifat aquesta polèmica:

https://platform.twitter.com/widgets.js

Això, tanmateix, no ha canviat gens. Quan érem petits ja començàvem curs els mateixos dies, més o menys. I també s’acabava el curs abans de la revetlla de Sant Joan.

Aquests primers dies de setembre m’han tornat a adreçar una de les preguntes típiques que ens fan als docents:

Si no hi ha nens què hi feu a l’institut?

Popular

Entenc la pregunta que prové d’algú que segurament li està costant organitzar la vida personal i laboral i atendre les necessitats dels seus fills. Les escoles i instituts no són pàrquings de criatures, si bé és innegable que tenen una funció social, perquè de fet els docents hem estat tractats com a personal essencial durant la pandèmia. Tanmateix, per posar-se davant de 25, 30 ó 35 adolescents cal una preparació.

Els primers dies d’institut, per exemple, hem traspassat la informació de tot l’alumnat NESE: amb casos de dislèxia, TDAH, TEA, problemes emocionals i familiars, problemes econòmics… Una altra feina és més burocràtica, la petició de tota la informació i documents necessaris: carta de compromís educatiu, documents COVID, permisos d’imatge, sortides… També se’ns han comunicat els horaris, s’ha rebut i integrat el professorat nou i s’ha explicat en detall tot el protocol de reunions i organització del centre.

Quan algú em pregunta que què fem a l’institut no puc evitar pensar que potser aquella persona pensa que ens posarem davant de l’aula i l’alumnat ens escoltarà i ho apuntarà tot. Cap problema…

Es podria fer tota aquesta feina en menys temps? Potser sí. S’ha fet fins ara? No. La polèmica està servida. Sigui benvinguda, en tot cas, la rutina.

Per acabar us deixo també un parell de vídeos divertits sobre la tornada a l’escola, de The Bee Family i l’actriu Charo Urbano respectivament. Molt bon curs a tots/es!

Batxillerat, Ensenyament, Reflexions

L’any de les punxades

Ara que ja som al mes de juny de 2021 toca començar a fer balanç d’un curs atípic.

Després de passar el darrer trimestre de l’anterior confinats i amb docència telemàtica, vàrem començar el setembre passat amb mesures anti-covid. El final de curs no va ser gens senzill, sinó més aviat un repte majúscul. El pas a treballar online va ser totalment forçat, amb moltes diferències segons la disposició o no de connexió i mitjans digitals per part de les famílies i professorat, a banda de la formació de cadascú. L’esforç va ser titànic.

Al juliol i a l’agost, els equips directius van haver d’enllestir els seus plans d’obertura en un temps rècord, tot plegat entre informacions contradictòries sobre quina havia de ser la distància de seguretat, l’ús o no de les mascaretes entre grups bombolla, la disposició o no d’equips de protecció individual (EPIS), el protocol d’entrada al centre educatiu, la neteja i desinfecció o el gel hidroalcohòlic. Han tingut poques vacances i molts maldecaps, la veritat.

Us haig de confessar que jo no les tenia totes. Pensava que duraríem unes setmanes i prou, tot i començar tots amb mascareta, deien, només per precaució, els 15 primers dies. Recordo particularment quan es va anunciar que si un centre tenia més de dos grups confinats es tancaria automàticament (no es va complir). O també la incertesa dels primers dies, quan va ser el meu propi grup tutoria el que es va quedar confinat per un cas positiu i al professorat de l’institut ningú ens va fer passar cap prova PCR. És que nosaltres som immunes, dèiem irònicament.

I aquí estem, 15 mesos després d’aquell 12 de març de 2020, el dia que ens van dir que demà no tornéssim a l’aula almenys en 15 dies. Encara duem la mascareta i, amb sort, ja portem alguna dosi de vacuna o les dues. Recordo, així mateix, que part de l’alumnat ho celebrava com una avançada de les vacances de setmana santa. Que tots plegats, tot i les notícies que arribaven de la Xina o d’Itàlia (molt més propera), ens pensàvem que no n’hi havia per tant.

Els primers dies de confinament eren com una competició a les xarxes socials, a veure qui era més enginyós/a per distreure’s: reptes absurds, concerts improvisats, jocs amb paper de vàter… Llavors la realitat es va imposar, amb un confinament cada cop més estricte i molta incertesa: franges horàries per sortir a passejar, impossibilitat de visitar els avis i familiars més grans, tancament de comerços no essencials, carrers buits… Les xifres d’hospitalitzats i de morts espantaven.

Amb el temps hem observat un patró en forma d’onada. S’apliquen mesures restrictives, baixa la incidència de la malaltia i les UCIS es comencen a desocupar, s’aixequen algunes restriccions i, mica en mica, tornen a pujar els indicadors: risc de rebrot, taxa d’incidència, cribratges massius… el nostre vocabulari s’ha ampliat força! Només ara, gràcies a les campanyes de vacunació, sembla que es comença a suavitzar la mala mar.

Les punxades d’aquest any no seran només les de les vacunes, siguin Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Janssen, Sputnik o qualsevol altra. Les punxades les hem viscut també en pròpia carn. En molts casos hem perdut familiars, ànims, energia i estabilitat emocional. A les aules hem hagut de donar un cop de mà a joves en formació, sovint des de la nostra pròpia incertesa i dubtes sobre tot el que ens venia a sobre. Cada minut que hi hàgim invertit haurà valgut la pena! Això ni ho dubteu.

A nivell personal he tingut un any complicat, a nivell físic. El tractament de la meva malaltia (artritis psoriàsica) va generar anticossos i he passat un temps difícil, amb molt de dolor, cortisona i antiinflamatoris. Així de traïdores són les malalties autoimmunes. Si hagués tingut una feina física no hauria pas pogut treballar. Ara estic més estable, per sort.

Esperem que el curs vinent l’alumnat es pugui vaccinar i ens anem protegint tots plegats, així com la resta del món, perquè sembla que si no és així podria aparèixer alguna nova variant del virus, potser immune als tractaments actuals. Espero, en tot cas, que l’any de les punxades no esdevingui una nova era.

Avui comença la selectivitat 2021, les proves PAU, a Catalunya. Després d’haver viscut tot plegat, estic convençut que l’alumnat que hi concorre és molt més madur, resilient i preparat que no hauria estat en condicions normals. Per part meva, els obriria totes les portes. S’ho mereixen.

Empresa, Ensenyament, Reflexions

Els mercaders del temple de l’educació

Un dels passatges que més m’agrada dels Evangelis és quan Jesús expulsa els mercaders del Temple de Jerusalem a fuetades per així purificar-lo. No entraré a valorar si l’Església i el cristianisme han estat o no coherents en aquest sentit. Ja me’n guardaré prou perquè no soc ningú per jutjar. Només em pregunto la següent qüestió:

Caldria fer fora les empreses que fan negoci en el món educatiu?

Quant a l’actitud entre el professorat més avesat a la tecnologia, distingeixo dues corrents de pensament potents i antagòniques.

En primer lloc podríem parlar de docents que podríem anomenar de codi lliure. Es caracteritzen per buscar sempre eines gratuïtes i alternatives (Linux, LibreOffice, moodle, Jitsi… ). S’escandalitzen quan des de la direcció o l’administració es proposa l’ús o la compra de qualsevol llicència o eina propietària (Windows, Office, Classroom, Zoom…). Els preocupen molt les qüestions de privacitat del seu alumnat. Veuen com una autèntica aberració cedir les dades de l’alumnat a les actuals multinacionals tecnològiques: Google, Apple, Microsoft, Facebook o Amazon. També solen ser activistes d’un ús més racional de la tecnologia.

Per a aquest tipus de professorat, sovint d’ideari marxista o llibertari, un/a company/a que es dediqui a ensenyar Economia seria, d’entrada, un element sospitós, una mena d’infiltrat del capitalisme liberal. M’agrada pensar que puguin canviar d’idea un cop ens coneixen una mica millor.

El professorat d’Economia o del món de l’empresa en general som una rara avis als instituts. Potser cada cop menys gràcies a la Formació Professional. Normalment som únics i a vegades no se sap gaire bé on situar-nos. Ens incorporem als Departaments de Matemàtiques o potser d’Humanitats i Ciències Socials.

Oposat als docents de codi lliure, podríem esmentar el professorat ambassador i certified per alguna empresa. Serien l’altre extrem. S’hi barregen professionals molt vàlids, amb una trajectòria sòlida, amb persones que – amb perdó – es nota que fa temps que no trepitgen una aula i que es postul·len com a innovadors/es. Si alguna cosa no funciona és perquè no seguim els seus consells. És culpa nostra. A les seves xarxes socials sovint esmenten els certificats i els nivells i de vegades fins i tot en fan ostentació, com si això tingués importància. Ara la pregunta seria:

Cal que una empresa certifiqui que un/a docent és competent?

Segurament qui ho hauria de certificar són els alumnes de cadascú, i també els companys que treballen amb tu colze a colze. Però una empresa?

La via del mig té els seus matisos. En la meva opinió, que siguem ambaixadors d’una o altra empresa no té per què ser negatiu si això representa un benefici pel teu alumnat. Tampoc seria dolent d’entrada que els centres educatius compressin alguna llicència d’algun servei que aporti valor afegit. No és cap problema que es pagui per una bona eina, creativa i generadora d’un bon rendiment escolar. Tanmateix, cal ser molt curós en com s’inverteixen els diners públics, precisament perquè són de tots.

En la meva etapa com a Secretari a l’equip directiu d’un institut vaig rebre missatges d’unes quantes empreses tecnològiques que s’oferien a ajudar-nos a innovar. Es venien, una vegada més, com la solució a tots els nostres problemes. Tot i això, moltes no suportaven un senzill anàlisi cost – benefici. El problema és que hi ha llibres de text o digitals que tampoc el suportarien, la veritat.

Efectivament, no podem perdre de vista que la tecnologia només és una eina. Tampoc que l’objectiu no ha de ser innovar. De fet, molts innovadors/es ni tan sols saben que ho són. En 18 anys a l’aula he conegut grans professionals amb unes idees i uns projectes molt engrescadors, amb tecnologia nova o antiga. La innovació educativa no l’ha inventada ni Google, ni Apple, ni Microsoft, ni cap altra empresa del Nasdaq, encara que tinguin un altaveu molt potent.

Innovar és resoldre un problema d’una manera nova, creativa, eficient. L’objectiu de qualsevol centre educatiu hauria de ser millorar la cohesió i l’aprenentatge del seu alumnat. La funció de l’administració i dels equips directius hauria de ser trobar l’equilibri entre la puresa del temple i les eines més mundanes. En tot cas, cap empresa ens hauria d’imposar què i com ensenyar.

Donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar no és una tasca gens senzilla.

Economia, Empresa, Ensenyament, Projectes

Ensenyar economia avui

En un antic projecte, Noticiesdeldia-Economia, el meu alumnat havia de preparar-se una presentació i explicar una notícia econòmica a la resta de companys/es. La idea de fons era que moltes vegades no entenem de debò alguna cosa fins que l’hem d’explicar en paraules senzilles.

Tot i l’èxit i la repercussió de la iniciativa (baldufa de plata a Edublogs 2012, finalistes als Premis Blocs Catalunya…) , vaig abandonar-lo ja fa uns anys. Ara potser ja no es porta gaire escriure blocs col·laboratius amb l’alumnat, la veritat, si bé de vegades encara penso que potser seria útil. Els projectes educatius no són eterns. Per la meva manera de ser, tampoc m’agrada gaire quan es converteixen en una rutina.

L’actualitat és (o hauria de ser) un dels combustibles de la classe d’Economia. Per mi és d’una evidència indiscutible.

Moltes vegades programem els cursos seguint una seqüència més o menys lògica, i és raonable fer-ho així per tenir una guia d’on volem anar a parar i quins continguts convé treballar segons el currículum vigent. Tanmateix, de vegades l’actualitat et marca l’agenda i has de tenir prou cintura per canviar al rumb, si s’escau. Deixa estar el llibre!

Escoltes la ràdio, llegeixes les notícies i llavors un fet, un esdeveniment, una dada, fa saltar l’interruptor. Et motiva a introduir temes que potser encara no tenies previstos. Però és que l’alumnat mereix una clau per entendre el que passa, una anàlisi de la realitat des de la matèria d’economia i empresa. No es tracta d’una porta oberta a judicis de valor ni res que s’hi assembli. No ho hauria de ser. Aquesta pràctica ens connecta amb el món, amb els fets que se suposa que hauríem d’ensenyar a interpretar amb sentit crític, des de diversos punts de vista, i per mi serà de les més profitoses per a l’aprenentatge de l’alumnat.

Els llibres de text d’Economia sovint contenen l’anàlisi de retalls de premsa, el problema és que solen ser poc actuals, es queden obsolets i perden bona part del sentit. És per això que cal que estiguem pendents de l’actualitat.

Exemples:

  1. L’accident del vaixell Ever Given, que ha obstruït el canal de Suez (març de 2021).

Seria bona ocasió per proposar una pràctica, per exemple, de les principals rutes actuals del comerç mundial, la globalització, la deslocalització de la producció de les empreses, les grans infraestructures com el canal de Suez: el seu finançament i la seva explotació, els efectes del bloqueig del canal sobre la producció: ruptures d’estoc, problemes logístics…

  • RTVE (vídeo) –

https://www.rtve.es/alacarta/videos/telediario/sucedio-ever-given-encallara-canal-suez/5828309/

https://www.20minutos.es/noticia/4635049/0/puertos-espanoles-asumen-retrasos-por-el-bloqueo-del-canal-de-suez-y-se-preparan-para-una-posible-avalancha/

Wikipedia – https://es.wikipedia.org/wiki/Bloqueo_del_canal_de_Suez_de_20


2. L’escapada de youtubers a Andorra (gener de 2021).

Font: 20 minutos

Ens pot servir per parlar de nous oficis: els youtubers i els influencers, dels paradisos fiscals al món, del funcionament per trams progressius de l’impost de la renda, de les diferències entre països, dels canvis de domicili d’artistes i famosos, de l’estat del benestar i el seu funcionament, de l’agència tributària i els principals tributs, de la corrupció i el frau fiscal…


Fins ben aviat!