Etiqueta: balanç

Ara que ja som al mes de juny de 2021 toca començar a fer balanç d’un curs atípic.

Després de passar el darrer trimestre de l’anterior confinats i amb docència telemàtica, vàrem començar el setembre passat amb mesures anti-covid. El final de curs no va ser gens senzill, sinó més aviat un repte majúscul. El pas a treballar online va ser totalment forçat, amb moltes diferències segons la disposició o no de connexió i mitjans digitals per part de les famílies i professorat, a banda de la formació de cadascú. L’esforç va ser titànic.

Al juliol i a l’agost, els equips directius van haver d’enllestir els seus plans d’obertura en un temps rècord, tot plegat entre informacions contradictòries sobre quina havia de ser la distància de seguretat, l’ús o no de les mascaretes entre grups bombolla, la disposició o no d’equips de protecció individual (EPIS), el protocol d’entrada al centre educatiu, la neteja i desinfecció o el gel hidroalcohòlic. Han tingut poques vacances i molts maldecaps, la veritat.

Us haig de confessar que jo no les tenia totes. Pensava que duraríem unes setmanes i prou, tot i començar tots amb mascareta, deien, només per precaució, els 15 primers dies. Recordo particularment quan es va anunciar que si un centre tenia més de dos grups confinats es tancaria automàticament (no es va complir). O també la incertesa dels primers dies, quan va ser el meu propi grup tutoria el que es va quedar confinat per un cas positiu i al professorat de l’institut ningú ens va fer passar cap prova PCR. És que nosaltres som immunes, dèiem irònicament.

I aquí estem, 15 mesos després d’aquell 12 de març de 2020, el dia que ens van dir que demà no tornéssim a l’aula almenys en 15 dies. Encara duem la mascareta i, amb sort, ja portem alguna dosi de vacuna o les dues. Recordo, així mateix, que part de l’alumnat ho celebrava com una avançada de les vacances de setmana santa. Que tots plegats, tot i les notícies que arribaven de la Xina o d’Itàlia (molt més propera), ens pensàvem que no n’hi havia per tant.

Els primers dies de confinament eren com una competició a les xarxes socials, a veure qui era més enginyós/a per distreure’s: reptes absurds, concerts improvisats, jocs amb paper de vàter… Llavors la realitat es va imposar, amb un confinament cada cop més estricte i molta incertesa: franges horàries per sortir a passejar, impossibilitat de visitar els avis i familiars més grans, tancament de comerços no essencials, carrers buits… Les xifres d’hospitalitzats i de morts espantaven.

Amb el temps hem observat un patró en forma d’onada. S’apliquen mesures restrictives, baixa la incidència de la malaltia i les UCIS es comencen a desocupar, s’aixequen algunes restriccions i, mica en mica, tornen a pujar els indicadors: risc de rebrot, taxa d’incidència, cribratges massius… el nostre vocabulari s’ha ampliat força! Només ara, gràcies a les campanyes de vacunació, sembla que es comença a suavitzar la mala mar.

Les punxades d’aquest any no seran només les de les vacunes, siguin Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Janssen, Sputnik o qualsevol altra. Les punxades les hem viscut també en pròpia carn. En molts casos hem perdut familiars, ànims, energia i estabilitat emocional. A les aules hem hagut de donar un cop de mà a joves en formació, sovint des de la nostra pròpia incertesa i dubtes sobre tot el que ens venia a sobre. Cada minut que hi hàgim invertit haurà valgut la pena! Això ni ho dubteu.

A nivell personal he tingut un any complicat, a nivell físic. El tractament de la meva malaltia (artritis psoriàsica) va generar anticossos i he passat un temps difícil, amb molt de dolor, cortisona i antiinflamatoris. Així de traïdores són les malalties autoimmunes. Si hagués tingut una feina física no hauria pas pogut treballar. Ara estic més estable, per sort.

Esperem que el curs vinent l’alumnat es pugui vaccinar i ens anem protegint tots plegats, així com la resta del món, perquè sembla que si no és així podria aparèixer alguna nova variant del virus, potser immune als tractaments actuals. Espero, en tot cas, que l’any de les punxades no esdevingui una nova era.

Avui comença la selectivitat 2021, les proves PAU, a Catalunya. Després d’haver viscut tot plegat, estic convençut que l’alumnat que hi concorre és molt més madur, resilient i preparat que no hauria estat en condicions normals. Per part meva, els obriria totes les portes. S’ho mereixen.