En el meu claustre actual, a l’Institut de Palamós, un dels debats més punyents ha estat sobre la conveniència o no de permetre l’ús dels telèfons mòbils al centre. El tema no és exclusiu del món de l’educació formal. Aquest estiu, per exemple, una de les condicions que havien de complir els meus fills per assistir a les colònies era no portar mòbil. L’aparell els desconnectava de la resta de companys i de la natura, de manera que van haver de seguir dieta digital durant 12 dies. La mesura als pares ens va semblar positiva, perquè si teniu fills adolescents, tot i haver marcat límits, sovint desespera la dependència que tenen dels videojocs i les xarxes. Aquest fenomen s’ha agreujat des de la pandèmia.
La Núria Mora, Secretària d’Acció Educativa, fa uns dies ens plantejava a twitter aquesta mateixa pregunta al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio:
En el món educatiu podríem destacar, amb matisos, dues posicions difícilment conciliables. En un primer sector, professorat que no vol veure els mòbils ni en pintura. Els prohibirien rotundament. Expliquen que l’alumnat es distreu contínuament, que ja no interactua gaire al pati i es desconnecta de l’aprenentatge. Argumenta que hi ha un perill greu d’un mal ús generalitzat: ciberassetjament (bullying continu a les xarxes socials), accés a pàgines per a adults (llegiu, a tall d’exemple, aquest article sobre pornografia a les aules de la professora Berta Aznar), trampes a les proves escrites, robatori de dades personals, viralització de continguts inadequats a les xarxes socials, generació d’àudios, fotos o vídeos compromesos… Una de les preguntes que plantegen és quina necessitat tenim d’acceptar que l’alumnat faci servir el mòbil si ja disposa dels ordinadors portàtils del Pla d’Educació Digital. Potser no val la pena arriscar-se a tots els mals usos potencials si no se’n treu cap rendiment extraordinari.
Un altre grup de professorat manifesta un punt de vista més permissiu. Argumenten que els telèfons mòbils formen part d’una realitat social innegable. A l’hora del pati gairebé tothom, crítics i entusiastes, fan una llambregada a la pantalla per veure si han rebut algun missatge personal o professional, per exemple. No cal criminalitzar l’aparell sinó l’ús que se’n faci. Llavors, com es pot educar als infants en l’ús d’aquests aparells a l’escola si estan prohibits? Qui se n’hauria d’ocupar? Les famílies?
Les famílies estan força desorientades. Tampoc en saben gaire. N’hi ha prou de comprovar l’edat que els infants disposen del seu primer smartphone, que cada vegada s’escurça més. El meu fill, per exemple, no va disposar d’un mòbil fins a mitjan curs de 1r d’ESO. Recordo que vaig crear un compte vinculat a Google (amb l’edat real del meu fill) i vaig activar l’app Family Link per tenir-ne un control. Va ser dels últims de la seva promoció que en tenia. Algun/a dels seus companys/es disposava de mòbil sense restriccions des de 5è de Primària i eren a xarxes socials tot i no tenir l’edat legal mínima. Per aprendre’n més, us recomano, si s’escau, llegir amb calma els llibres de Jordi Jubany o visitar el projecte TicActiva de Gerard Vilanova.
Els boomers hem viscut força anys sense la presència d’aquests aparells a les nostres vides. En general tampoc els dominem ni som gaire conscients de fins a quin punt en podem dependre. Tenen un poder d’atracció universal. Enganxen de mala manera. Us heu fixat en les colles de gent adulta o les parelles que ja no parlen i cadascú mira el seu mòbil? És molt mal exemple. Així mateix, per la immensa majoria de joves, els mòbils són una eina fonamental per a la construcció de la seva identitat. Es relacionen a xarxes socials, intercanvien missatges, juguen en equip a videojocs… En tenen una enorme dependència. No disposar de bateria o connexió wifi és un greu problema que els angoixa i desconnecta de la seva vida.
Com a educador, al llarg dels anys, he treballat amb dispositius mòbils a l’aula. He compartit diverses ponències sobre el tema i també he tingut la sort de rebre diverses distincions en aquest camp. Així i tot, des del meu punt de vista, hi ha pocs camps educatius on els telèfons mòbils siguin útils i insubstituïbles per tauletes o ordinadors portàtils. N’enumero uns quants, tot i que segur que me’n deixo:
- Projectes audiovisuals (si no es disposa, per exemple, de càmeres de vídeo).
- Gamificació (gimcanes, proves encriptades, missatges ocults en codis qr…).
- Seguiment d’experiments científics (hi ha moltíssimes apps que hi poden ajudar).
- Geolocalització, Realitat Augmentada i Realitat Virtual (en aquest mateix blog hi comparteixo alguns exemples i experiències).
- Programació de webs i apps (per testar-les, evidentment).
Finalment, després d’un interessant debat a nivell de Departaments i Equips Docents, al meu institut s’ha permès l’ús dels dispositius mòbils, sempre sota el criteri i supervisió del professorat, amb unes condicions que es resumeixen en la següent infografia.
L’alumnat que comet una falta IMO (mal ús dels dispositius mòbils) perd el dret d’assistir a les sortides programades i ha de complir mitja hora de sanció amb serveis comunitaris un dia a la tarda per recuperar-lo. Els primers dies de curs, quan encara no s’havien repartit tots els ordinadors, els mòbils es van permetre més perquè l’alumnat hi treballava. Quan la connectivitat a l’aula no és bona també es fan servir més els mòbils.
En tot cas, en la meva opinió, considero imprescindible augmentar la formació en aquest àmbit, a tots els nivells educatius. No es pot introduir a l’aula una eina tant potent com aquesta i no formar-nos per aprofitar, cada vegada més i millor, el seu potencial per a l’aprenentatge de l’alumnat.
Economia verbal 
Felicitats Francesc! M’ha semblat un escrit reflexiu i d’utilitat. Penso que entre tots els centres s’hauria de normalitzar unes pautes d’ús, coherent i respectuós, i que es poguessin cursar formacions per a docents i famílies per resultar més eficaços en la gestió del seu ús.
Moltes gràcies, Alèssia, molt amable.