Un dels passatges que més m’agrada dels Evangelis és quan Jesús expulsa els mercaders del Temple de Jerusalem a fuetades per així purificar-lo. No entraré a valorar si l’Església i el cristianisme han estat o no coherents en aquest sentit. Ja me’n guardaré prou perquè no soc ningú per jutjar. Només em pregunto la següent qüestió:
Caldria fer fora les empreses que fan negoci en el món educatiu?
Quant a l’actitud entre el professorat més avesat a la tecnologia, distingeixo dues corrents de pensament potents i antagòniques.
En primer lloc podríem parlar de docents que podríem anomenar de codi lliure. Es caracteritzen per buscar sempre eines gratuïtes i alternatives (Linux, LibreOffice, moodle, Jitsi… ). S’escandalitzen quan des de la direcció o l’administració es proposa l’ús o la compra de qualsevol llicència o eina propietària (Windows, Office, Classroom, Zoom…). Els preocupen molt les qüestions de privacitat del seu alumnat. Veuen com una autèntica aberració cedir les dades de l’alumnat a les actuals multinacionals tecnològiques: Google, Apple, Microsoft, Facebook o Amazon. També solen ser activistes d’un ús més racional de la tecnologia.
Per a aquest tipus de professorat, sovint d’ideari marxista o llibertari, un/a company/a que es dediqui a ensenyar Economia seria, d’entrada, un element sospitós, una mena d’infiltrat del capitalisme liberal. M’agrada pensar que puguin canviar d’idea un cop ens coneixen una mica millor.
El professorat d’Economia o del món de l’empresa en general som una rara avis als instituts. Potser cada cop menys gràcies a la Formació Professional. Normalment som únics i a vegades no se sap gaire bé on situar-nos. Ens incorporem als Departaments de Matemàtiques o potser d’Humanitats i Ciències Socials.
Oposat als docents de codi lliure, podríem esmentar el professorat ambassador i certified per alguna empresa. Serien l’altre extrem. S’hi barregen professionals molt vàlids, amb una trajectòria sòlida, amb persones que – amb perdó – es nota que fa temps que no trepitgen una aula i que es postul·len com a innovadors/es. Si alguna cosa no funciona és perquè no seguim els seus consells. És culpa nostra. A les seves xarxes socials sovint esmenten els certificats i els nivells i de vegades fins i tot en fan ostentació, com si això tingués importància. Ara la pregunta seria:
Cal que una empresa certifiqui que un/a docent és competent?
Segurament qui ho hauria de certificar són els alumnes de cadascú, i també els companys que treballen amb tu colze a colze. Però una empresa?
La via del mig té els seus matisos. En la meva opinió, que siguem ambaixadors d’una o altra empresa no té per què ser negatiu si això representa un benefici pel teu alumnat. Tampoc seria dolent d’entrada que els centres educatius compressin alguna llicència d’algun servei que aporti valor afegit. No és cap problema que es pagui per una bona eina, creativa i generadora d’un bon rendiment escolar. Tanmateix, cal ser molt curós en com s’inverteixen els diners públics, precisament perquè són de tots.
En la meva etapa com a Secretari a l’equip directiu d’un institut vaig rebre missatges d’unes quantes empreses tecnològiques que s’oferien a ajudar-nos a innovar. Es venien, una vegada més, com la solució a tots els nostres problemes. Tot i això, moltes no suportaven un senzill anàlisi cost – benefici. El problema és que hi ha llibres de text o digitals que tampoc el suportarien, la veritat.
Efectivament, no podem perdre de vista que la tecnologia només és una eina. Tampoc que l’objectiu no ha de ser innovar. De fet, molts innovadors/es ni tan sols saben que ho són. En 18 anys a l’aula he conegut grans professionals amb unes idees i uns projectes molt engrescadors, amb tecnologia nova o antiga. La innovació educativa no l’ha inventada ni Google, ni Apple, ni Microsoft, ni cap altra empresa del Nasdaq, encara que tinguin un altaveu molt potent.
Innovar és resoldre un problema d’una manera nova, creativa, eficient. L’objectiu de qualsevol centre educatiu hauria de ser millorar la cohesió i l’aprenentatge del seu alumnat. La funció de l’administració i dels equips directius hauria de ser trobar l’equilibri entre la puresa del temple i les eines més mundanes. En tot cas, cap empresa ens hauria d’imposar què i com ensenyar.
Donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar no és una tasca gens senzilla.
Economia verbal 