Categoría: Ensenyament

El 30 de novembre de 2022 OpenAI va presentar ChatGPT. Des d’aleshores, la intel·ligència artificial generativa ha envaït les aules dels instituts del món cada vegada amb més força, amb un enorme impacte disruptiu. En aquell moment estava exercint d’assessor tècnic docent (mentor digital) i, el curs següent, quan vaig tornar a les aules, em vaig veure obligat a revisar si les pràctiques que demanava a l’alumnat tenien sentit, perquè les regles del joc havien canviat.

En el dia a dia com a professor de secundària aprofito diversos recursos que trobo molt útils per redactar exercicis, generar imatges, vídeos, programar… En el marc del Treball de Recerca, a partir de la meva pròpia experiència i les indicacions de companys com Jaume Feliu o Juan José de Haro, explico a l’aula uns quants trucs sobre com s’ha de configurar una bona ordre (prompt) per obtenir bons resultats. També remarco que la IA beu de moltes fonts d’informació i de vegades està esbiaixada o genera al·lucinacions. Tot això amb un consum d’energia i recursos insostenible. Així mateix, a partir de materials de la UOC els explico que cal citar correctament l’ús de la IA, i que si es detecta un ús fraudulent o inadequat la qualificació serà suspesa.

En l’àmbit docent, el nombre de publicacions, ponències en jornades, congressos i formacions centrades en la potencialitat de la intel·ligència artificial ha crescut exponencialment. El que més em preocupa, tanmateix, és el seu impacte en l’alumnat. Si pregunteu als estudiants, potser us sorprendrà descobrir que ja gairebé no fan servir Google o altres cercadors per buscar informació, sinó que ara ho pregunten directament a algun Xatbot. Abans els explicava, amb major o menor fortuna, que no es quedessin amb el primer resultat d’una cerca a Google, que investiguessin una mica més si aquella informació era o no era objectiva. Ara potser no fa falta.

En la meva opinió, l’ús de la IA, si ja tens un criteri, és de molta ajuda, per exemple, per simplificar tasques rutinàries o burocràtiques. El problema és que el meu alumnat està en procés de formació i, sovint, encara no té el sentit crític ben esmolat. El cas és que tot plegat em genera un cert neguit. Sovint detecto pràctiques on han copiat i enganxat un text que no han escrit ells/es. Així doncs, com aprendran mai a escriure o a entendre un text, o a desgranar el gra de la palla dels algorismes, si no ho practiquen?

La solució és la prohibició, com amb els mòbils a França? Cal demanar les feines oralment com fan a Itàlia? S’ha de tornar a demanar la feina a mà, tornar als llibres de text i prescindir dels ordinadors? Cal aturar i revertir l’onada de digitalització impulsada pels fons europeus Next Generation?

El fenomen no és nou. Ens podríem remuntar al luddisme del segle XIX. O, més recentment, les protestes del professorat de matemàtiques quan les primeres calculadores van entrar a les aules (1966).

En totes les formacions que he impartit m’agrada remarcar sempre que la tecnologia no és mai un fi en si mateixa, sinó només una eina. O també que innovar per innovar no ha de ser mai l’objectiu, que no perdem mai de vista que el més important és que l’alumnat aprengui.

Per la meva curiositat i manera d’entendre la docència, m’agrada jugar, experimentar i provar el potencial de noves eines. M’agrada equivocar-me i aprendre. Tanmateix, des de la meva experiència, intento no basar-me en una única metodologia o recurs. En la meva opinió, si una tecnologia no aporta un valor afegit significatiu no és necessària. No ens deixem seduir pels focs artificials, i menys si no hi entenem gaire!

A les aules hi ha d’entrar la tecnologia digital, perquè forma part del món, però també s’ha d’escriure a mà, hi ha d’haver llibres impresos, s’ha de poder desenvolupar projectes i situacions d’aprenentatge, s’ha de poder explicar i aclarir conceptes complexos. Desconfieu sempre de les empreses i institucions que us vulguin vendre la seva idea o el seu producte com una solució infal·lible a tots els mals. La realitat és tossuda i hi ha mil casuístiques. Som aprenents perpetus. Com a la vida, en el món educatiu cal saber nedar i guardar la roba. No ens deixem enlluernar!