Educació, Ensenyament, Reflexions

Demolition man o la dependència de la IA a les aules

La ciència-ficció sovint té la virtut d’anticipar la realitat. Això podríem dir, fins i tot, d’aquesta pel·lícula crispetera de la Warner de 1993.

Fotograma de la pel·lícula

En un hipotètic futur de pau i prosperitat, en una societat amb la delinqüència erradicada, uns càndids agents de policia (entre ells una jove Sandra Bullock) s’havien d’enfrontar a l’amenaça d’un assassí del passat (Wesley Snipes). Davant de qualsevol dubte, els agents disposaven d’un assistent de veu que els guiava pas a pas sobre com havien d’actuar. Tanmateix, com que no dominaven la situació i el sistema era inútil, l’única alternativa que els va quedar va ser descongelar un antic policia injustament condemnat (Sylvester Stallone) perquè els ajudés a controlar la situació.

Quina relació pot tenir aquest fragment amb les aules de la societat actual?

Des del meu punt de vista, l’alumnat actual (a secundària i fins i tot a la universitat) viu sovint connectat a una IA que l’assessora contínuament i li pot resoldre múltiples tasques sense haver de pensar ni esforçar-se. Malament rai, tanmateix, quan la IA actua com a tutora, psicòloga, metgessa, mestra i amiga.

  • Què opino sobre X? La IA m’ho suggereix.
  • Què he de fer si passa Y? La IA m’aconsella.
  • Com he de redactar aquesta pràctica Z? No cal que em preocupi, la IA ja ho fa per mi!

Ja vaig expressar les meves reserves en un article anterior: Enlluernats per la IA.

Un any després, em reafirmo en les meves conviccions d’aleshores. Disculpeu el meu escepticisme. Encara a hores d’ara segueixo replantejant-me, ben bé, quines activitats puc demanar al meu alumnat, i m’equivoco sovint.

El jovent que tindrà futur laboral serà qui conservi prou sentit crític i creativitat, a banda de saber fer treballar les màquines. La resta, serà fàcilment substituïble.

Què passarà si la IA deixa de funcionar per una apagada energètica? Què passarà si, quan en siguem completament dependents, pretenen cobrar-nos una fortuna pel servei que ens presten? Desterrarem les pantalles? Descongelarem els llibres impresos? Tornarem al boli Bic? A l’expressió oral? Demolirem l’estructura digital del sistema educatiu?

Se’ns gira feina…

Reflexions, Uncategorized

L’adeu a una mascota

Les bestioles no són persones, certament, però ens fan molta companyia. Quan arribes a casa cansat, sovint els humans adolescents i adults potser no et presten gaire atenció. Tanmateix, la mascota sempre hi és, i et saluda amb il·lusió, especialment quan té gana o fa estona que no la veus. T’acostumes a conviure-hi. Es fan estimar.

A casa estàvem tots d’acord que la Mandy era una més de la família, de fet la millor, dèiem. La pobra havia estat malalta i, després d’unes quantes visites al veterinari, s’havia refet força. D’això ja feia més d’un any. La setmana passada, però, es mostrava pioca, sense l’alegria d’altres dies. Ni el menjar la feia córrer. El dia fatal el meu fill gran va descobrir que no s’aguantava dreta i li costava obrir la boca. Vaig anar a buscar el cotxe i vam preparar la gàbia. Malgrat tot, quan vaig haver aparcat a la porta, em van dir que ja no calia córrer. La Mandy descansava a sobre la falda de la meva filla, no es movia ni respirava. Ja no patia. La meva dona va arribar també en aquell moment, avisada. Tristos i plorosos, la vam situar en una caixa, vam cavar un forat vora un arbre al jardí (on tantes hores havia jugat) i la hi vàrem enterrar, amb una flor que li fes companyia. Després, el silenci.

Tots la trobem a faltar. Va venir a casa un dia de Reis, com a regal per a la meva filla. Per ella, acomiadar la mascota representa perdre, també, un referent de la seva infància. S’uneix al dolor propi de l’adolescència, un sentiment difícil de suportar, i una infundada creença que quan et fas gran no és bo mostrar que s’és sensible. Aquesta és, segurament, la seva primera pèrdua. La Mandy, amb la seva mort, ens ha fet el favor de preparar-nos per perdre també, algun dia, les persones que estimem. Els adults, per desgràcia, ja ho hem viscut. Pels més joves és tot nou. I ja sé que no es pot comparar una bèstia amb una persona, però és que es fan estimar molt i sempre més la recordarem.

Reflexions, Uncategorized

M’han intentat estafar (i quasi ho aconsegueixen)

Les tècniques de Pesca de dades (Phishing) són cada vegada més sofisticades, pensades per enganyar fins i tot una persona que domini més o menys el món digital. A mi també m’ha passat, sí. Em fa una mica de vergonya admetre la meva pròpia ingenuïtat, però crec que explicar-ho potser pot ajudar a qui es trobi en circumstàncies semblants.

Imagineu que us truquen al telèfon fix un dissabte a la tarda i us parlen del rúter nou que us ha d’arribar per accedir al 5G (aquesta part és certa). De fet, ja disposen de dades teves, saben el teu nom complet i la teva adreça, el teu mòbil i fix… La conversa flueix i potser aquest dia no tens les defenses activades, i te’ls comences a creure perquè et penses que parles amb la teva pròpia proveïdora de servei M, perquè la trucada sembla prou creïble. Diuen el seu nom (segurament inventat) però no s’identifiquen d’entrada com a empresa, i tu tampoc hi caus. Han trucat al meu telèfon fix i no tinc activada la identificació de trucades.

Resulta que et demanen per la tarifa que pagues, que potser et podrien oferir una alternativa molt més barata. Et pregunten i tu contestes, sense reflexionar amb qui estàs parlant realment. L’accent és llatinoamericà, però ja s’ha convertit en habitual en moltes trucades. Et fan una oferta que sembla raonable. Et demanen el número de DNI, la data de naixement i el correu electrònic, entre altres dades. Passen força minuts. Acceptes i després transmeten la trucada a una mena de supervisor que et va repetint les dades. Es fa pesat. Dius que sí i que és correcte unes quantes vegades (deuen estar gravant la confirmació). Fins i tot respons una enquesta on valores positivament la tasca de la persona amb qui has parlat, tot molt irònic, ben pensat. I llavors, només al final de la conversa, et demanen si és correcte que vols canviar de proveïdor a V.

Ep, com? Jo no sabia que estava canviant d’empresa de M a V. Els dic que ara no hi estic d’acord i que vull anul·lar el que havia dit que contractaria. Cap problema. Diuen que m’esperi i que em comunicaran un codi d’anul·lació. Resto en silenci fins que me n’atipo i penjo.

Llavors, al cap de poca estona, rebo una segona trucada al mòbil, que a hores d’ara encara no sé si ja tenien o bé jo mateix els hi he facilitat. S’identifiquen com la meva companyia actual M, i em diuen que han rebut un avís, que com és que deixo de ser el seu client, si ja portava molts anys amb ells. La noia que em parla ara no té accent llatinoamericà. Li explico que al final de la trucada ho he anul·lat, però que m’havien de facilitar un codi d’anul·lació que no he rebut. La nova operadora em comunica que es pot anul·lar, però que li consta que m’he compromès amb una permanència de 12 mesos, que això, des de la pandèmia, es confirma només amb el número de DNI. Com? Que què diu? Quedo ben parat.

Em demanen més dades i fins i tot que confirmi uns números que m’arriben al mòbil (des del compte oficial de la companyia M). Els els dicto sense ni llegir el missatge que m’ha arribat. Sense jo saber-ho, amb aquesta imprudència, acaben d’entrar al meu compte real a M i ja tenen accés a les meves dades. M’expliquen ara que ells em poden recuperar com a client, però que perdré tots els números vinculats al contracte (els meus i els de la meva família), que es pot recuperar la portabilitat però no la permanència. El resultat és que hauré de canviar de números de telèfon. I també trigaran un mes a restablir el servei. Es pot estar vostè un mes sencer sense internet?

Sensibles a la meva frustració m’ofereixen apuntar-me a un pla rescat ideat per aquests casos, i expliquen que em tornaran a trucar d’aquí a un any, però que el més raonable seria acceptar el canvi de companyia a V per un període de 12 mesos. Amb la broma, fa gairebé 30 minuts que estic amb el telèfon a l’orella. Em sento fatal (i culpable d’haver acceptat una suposada oferta). Accepto el rescat com un babau.

No s’acaba aquí la comèdia, no us penseu. Ara em torna a trucar, al fix, una mena de supervisora de V. Li dic que em veig obligat a acceptar el contracte per nassos. Ella empatitza amb la meva situació i m’explica que n’és la responsable, que les coses no es fan així i que qui era el comercial amb qui he parlat, perquè el faran fora de la companyia V. Era un nom compost que no recordo. En cap moment esmenten el dret de desistiment que tenim davant de qualsevol nou contracte. Li dic que és igual i que endavant les atxes, que no em puc permetre perdre els números actuals i estar un mes sense servei. Llavors em demana confirmar dades noves (de fet ara les tenen totes perquè han accedit al meu perfil a M). Per completar el suposat nou contracte amb V em demanen també el compte bancari on han de carregar els rebuts. La supervisora m’envia un correu electrònic de confirmació on és imprescindible adjuntar la foto del meu DNI.

Com? Li pregunto que des de quan cal enviar el DNI per correu electrònic (per fi m’estic despertant). Em diu que és normal en molts contractes nous. Miro el correu electrònic amb atenció i descobreixo que l’adreça és un simple gmail, no pas un correu corporatiu. Això no és normal, de fet fa molta estona que no ho és gens, de normal. No penso enviar res. Llavors ella em diu que rebré un codi d’anul·lació. Li dic que vull continuar amb el nou contracte, però que m’ho faci arribat tot detallat i per escrit, i que no penso adjuntar el meu DNI ni pel davant ni pel darrere. Ella argumenta ara que la política de la companyia és una altra i que em faran arribar un codi d’anul·lació. M’espero una estona com un estaquirot i, al final, pengen.

De mica en mica començo a ser conscient del que m’ha passat i començo a lligar caps. Han accedit al meu compte de M i tenen la contrasenya, a més d’un munt de dades que m’han pescat. Com es pot reaccionar?

Entro immediatament al meu perfil de M i sol·licito una contrasenya nova. Trio una contrasenya segura. S’hauran deixat la sessió oberta? Examino les dades amb atenció i observo que, per sort, no han contractat res de nou, d’entrada no hi veig cap canvi. N’hi haurà prou amb haver canviat la contrasenya? Hauria d’anul·lar el compte bancari, però som dissabte a la tarda i tot està tancat, merda. Des de l’aplicació no puc fer-ho perquè em falta activar una clau de firma que no recordo, doble merda! És un compte actiu vinculat a una nòmina i a un munt de rebuts. El banc no torna a obrir fins dilluns, triple merda!

Resto angoixat i em costarà dormir tot el cap de setmana. No es pot ser més imbècil. M’han ensarronat com a un passerell i me’ls he cregut una bona estona. Ostres, no se suposava que hi entenc una mica, de tot aquest món digital? No vull ni pensar el que poden pescar i estafar a una persona analfabeta digital. La gent gran són víctimes segures.

Dilluns truco a la companyia M (la de veritat) i em confirmen que amb el canvi de contrasenya que vaig fer és suficient. Revisem el perfil. Els pescadors de dades no poden fer més tràmits a M, però han accedit al botí que buscaven. També faig una visita llampec a la meva sucursal bancària, creem un compte corrent nou, hi traspassem tots els rebuts i fem desaparèixer la numeració antiga. El DNI no es pot canviar. Per sort, no els vaig enviar cap foto del document. Només saben el número. Tanmateix, crec que no han accedit a res més que no es pugui trobar per altres fonts.

Tinc dubtes de si interposar o no una denúncia a la policia (Mossos d’Esquadra), veig que pot ser útil i necessari per prevenir nous casos. Si han gravat la conversa potser tenen prou informació per suplantar la meva identitat per participar, per exemple, en alguna web d’apostes en línia. Llegiu aquest article al respecte.

A la web de l’INCIBE (instituto nacional de ciberseguridad) podeu trobar informació sobre com denunciar. Aquesta és la pàgina de denúncies dels Mossos d’Esquadra. També són útils els consells de la web internet segura, de l’Agència Catalana de Ciberseguretat.

En fi, així segueix la situació. Si trobo o algú sap alguna manera de fotre tota aquesta púrria…

Educació, Ensenyament, Reflexions

Enlluernats per la IA

Prompt: El potencial de la IA a l’educació (imatge generada amb Adobe Firefly)

El 30 de novembre de 2022 OpenAI va presentar ChatGPT. Des d’aleshores, la intel·ligència artificial generativa ha envaït les aules dels instituts del món cada vegada amb més força, amb un enorme impacte disruptiu. En aquell moment estava exercint d’assessor tècnic docent (mentor digital) i, el curs següent, quan vaig tornar a les aules, em vaig veure obligat a revisar si les pràctiques que demanava a l’alumnat tenien sentit, perquè les regles del joc havien canviat.

En el dia a dia com a professor de secundària aprofito diversos recursos que trobo molt útils per redactar exercicis, generar imatges, vídeos, programar… En el marc del Treball de Recerca, a partir de la meva pròpia experiència i les indicacions de companys com Jaume Feliu o Juan José de Haro, explico a l’aula uns quants trucs sobre com s’ha de configurar una bona ordre (prompt) per obtenir bons resultats. També remarco que la IA beu de moltes fonts d’informació i de vegades està esbiaixada o genera al·lucinacions. Tot això amb un consum d’energia i recursos insostenible. Així mateix, a partir de materials de la UOC els explico que cal citar correctament l’ús de la IA, i que si es detecta un ús fraudulent o inadequat la qualificació serà suspesa.

En l’àmbit docent, el nombre de publicacions, ponències en jornades, congressos i formacions centrades en la potencialitat de la intel·ligència artificial ha crescut exponencialment. El que més em preocupa, tanmateix, és el seu impacte en l’alumnat. Si pregunteu als estudiants, potser us sorprendrà descobrir que ja gairebé no fan servir Google o altres cercadors per buscar informació, sinó que ara ho pregunten directament a algun Xatbot. Abans els explicava, amb major o menor fortuna, que no es quedessin amb el primer resultat d’una cerca a Google, que investiguessin una mica més si aquella informació era o no era objectiva. Ara potser no fa falta.

En la meva opinió, l’ús de la IA, si ja tens un criteri, és de molta ajuda, per exemple, per simplificar tasques rutinàries o burocràtiques. El problema és que el meu alumnat està en procés de formació i, sovint, encara no té el sentit crític ben esmolat. El cas és que tot plegat em genera un cert neguit. Sovint detecto pràctiques on han copiat i enganxat un text que no han escrit ells/es. Així doncs, com aprendran mai a escriure o a entendre un text, o a desgranar el gra de la palla dels algorismes, si no ho practiquen?

La solució és la prohibició, com amb els mòbils a França? Cal demanar les feines oralment com fan a Itàlia? S’ha de tornar a demanar la feina a mà, tornar als llibres de text i prescindir dels ordinadors? Cal aturar i revertir l’onada de digitalització impulsada pels fons europeus Next Generation?

El fenomen no és nou. Ens podríem remuntar al luddisme del segle XIX. O, més recentment, les protestes del professorat de matemàtiques quan les primeres calculadores van entrar a les aules (1966).

En totes les formacions que he impartit m’agrada remarcar sempre que la tecnologia no és mai un fi en si mateixa, sinó només una eina. O també que innovar per innovar no ha de ser mai l’objectiu, que no perdem mai de vista que el més important és que l’alumnat aprengui.

Per la meva curiositat i manera d’entendre la docència, m’agrada jugar, experimentar i provar el potencial de noves eines. M’agrada equivocar-me i aprendre. Tanmateix, des de la meva experiència, intento no basar-me en una única metodologia o recurs. En la meva opinió, si una tecnologia no aporta un valor afegit significatiu no és necessària. No ens deixem seduir pels focs artificials, i menys si no hi entenem gaire!

A les aules hi ha d’entrar la tecnologia digital, perquè forma part del món, però també s’ha d’escriure a mà, hi ha d’haver llibres impresos, s’ha de poder desenvolupar projectes i situacions d’aprenentatge, s’ha de poder explicar i aclarir conceptes complexos. Desconfieu sempre de les empreses i institucions que us vulguin vendre la seva idea o el seu producte com una solució infal·lible a tots els mals. La realitat és tossuda i hi ha mil casuístiques. Som aprenents perpetus. Com a la vida, en el món educatiu cal saber nedar i guardar la roba. No ens deixem enlluernar!

Educació, Ensenyament, Reflexions

El debat educatiu a Incompetències bàsiques

En un país seriós, quan els resultats de la prova PISA són nefastos, dimiteix el màxim responsable d’Educació, sempre.

Des de la meva experiència personal la realitat dels professionals del món de l’educació és extraordinàriament diversa. La docència i el punt de vista canvia molt segons si es treballa i s’ensenya a Infantil i Primària o bé a Secundària, Batxillerat o la Universitat.

Permeteu-me, també, que em consideri un motivat. Al llarg dels anys he participat, com a ponent, tallerista, organitzador o assistent, en múltiples activitats formatives, gairebé sempre més enllà de la jornada laboral: trobades de l’Associació Espiral, Odite, mSchools, Novadors, EdTech, la Fundació Bofill i allí on m’hagin convidat. He estat mentor digital i exerceixo la docència a secundària des de l’any 2003. Aquest bagatge m’ha permès conèixer grans professionals compromesos amb l’educació i he après moltíssim com a docent i com a persona.

Així, quan el curs passat va esclatar la notícia que el resultat de les proves PISA a Catalunya, especialment a 4t d’ESO, havia estat desastrós, amb una forta reculada en matemàtiques, ciències i lectura respecte a la mitjana de l’OCDE, em va doldre. Però encara vaig trobar més lamentable la reacció dels responsables de la Conselleria. En aquest article de Mireia Rom a 3Cat podeu trobar enllaços i informació al respecte.

En un país seriós, quan els resultats de la prova PISA són nefastos, dimiteix el màxim responsable d’Educació, sempre. A Catalunya estàvem (i estem) en una situació del tot provisional, cosa que no és nova, si parlem del món educatiu. De vegades hi ha mesures que semblen una improvisació permanent i sovint trobo a faltar una estratègia a mitjà i llarg termini.

Què se n’ha fet de les propostes del Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives? Es van reunir durant setmanes, sense cobrar, per amor a l’art, per enllestir un informe que ara mateix, a la web, no es pot consultar.

En relació amb els problemes (i desgavell) educatius, les tesis i el testimoni del company i professor Damià Bardera està incendiant les xarxes i els mitjans de comunicació. Podem discrepar amb el que s’hi prescriu, però, sincerament, em sembla la reacció més potent vista fins ara als mals resultats de PISA i a un cansament i malestar docent preocupants.

El fenomen no és nou. Els més veterans recordem que Toni Sala va escriure Petita crònica d’un professor a Secundària l’any 2001!

Vagi per davant, també, que conec i admiro com a escriptor a Damià Bardera. He llegit uns quants llibres seus i té la virtut de parlar molt clar, cruament, sense concessions, sovint de manera colpidora. També conec la seva tasca docent i (amb vocació o sense) em sembla un bon professional.

En la meva opinió, quan Bardera esmola el ganivet reacciona molt més contra el sistema que no pas contra persones concretes, a qui fa servir per il·lustrar incoherències i mala praxi. El problema és que en l’agre debat a la xarxa, especialment a X (Twitter) s’ha disparat amb bala contra algunes persones a qui aprecio, i em sap greu. Tanmateix, m’agradaria que en les crítiques al llibre no s’abusés de la fal·làcia ad hominem. Tampoc em sembla vàlid l’argument de fer servir el fragment d’una entrevista per criticar un tot.

De debò que penso que les posicions enfrontades, en el fons, no estan tan allunyades. L’antagonisme té alguns punts de trobada. Tant de bo la discussió, amb l’imprescindible respecte, serveixi per millorar l’estat de la situació. Sovint ens queixem que X (Twitter) s’ha convertit en una olla de grills i ha deixat de ser aquella plataforma on podíem aprendre, debatre i compartir idees. Hi ha perfils interessants que, per desgràcia, ens han deixat. Bloquejar sense més ni més o tirar la pedra i amagar la mà tampoc em semblen accions raonables.

Som capaços de crear un fòrum de debat viu i tolerant? Tenim sentit crític?

Parlem-ne!

PS. Per acabar aquest article, voldria felicitar l’equip que porta la comunicació de l’editorial Pòrtic. Crec que està fent una feina excel·lent!

Educació, Recursos, Reflexions

Simposio sobre jóvenes conectados en el aula: prohibir, ignorar o impulsar.

El viernes 27 de octubre acudí a una mesa redonda en el Hub Social de la Fundació Bofill en representación del observatorio ODITE de la Asociación Espiral, educación y tecnología. Me acompañaban en el evento: David Vilella, senior manager de mSchools y Ezequiel Passerón, director institucional de Faro Digital. La mesa con representantes de la sociedad civil estuvo coordinada por los doctores Joan-Anton Sánchez (Universitat de Barcelona) y Pablo Sánchez Antolín (Universidad de Castilla-La Mancha).

El grupo de trabajo Esbrina, integrado por investigadores de 6 universidades españolas, ha publicado excelentes documentos, materiales e investigaciones, entre otros temas, sobre jóvenes y móviles en el aula. El material compartido en el simposio constituye un recurso excelente para la toma de decisiones por parte de la administración pública y los centros educativos.

El simposio se emitió en directo a través del Canal de Esbrina en YouTube y contó con las voces de expertos, docentes, estudiantes, familias y representantes de la administración. Por mi parte traté el tema en un artículo de 2021 en este mismo blog: https://economiaverbal.com/2021/11/11/mobils-a-linstitut-si-o-no/

Adjunto a continuación un vídeo con la parte de la mesa redonda donde tuve el placer de participar.

Esbrina (directos)

¡Muchísimas gracias por la invitación!

Educació, Empresa, Ensenyament, Reflexions

Discovery talk sobre Realitats digitals a EdTech Congress

El passat 28 d’abril vaig tenir el goig de conduir una xerrada sobre Realitats Digitals (RA, RV i RM) en el marc del Edtech Congress de Barcelona. M’hi van acompanyar Joan Gensana (Coordinador d’Innovació a l’Escola del Treball) i Pere Ardiaca, Business Developer i especialista en XR de l’empresa Invelon. El públic objectiu eren directius/ves de centres escolars de Catalunya, si bé l’acte es retransmetia també en obert per streaming.

A diferència de la Robòtica i la programació, no existeix fins ara cap proposta completa de treball educatiu amb Realitat Augmentada, Virtual o Mixta. En la meva presentació, que adjunto més avall, vaig proposar un itinerari integrat per a totes les etapes educatives.

Itinerari educatiu de les Realitats Digitals

Em fa especial il·lusió haver-hi compartit algunes de les experiències educatives de Begoña Codesal i Jesús Arbués, grans amics i referents.

La dinàmica participativa i el debat posterior va permetre aprofundir en els beneficis, les necessitats i els dubtes dels centres educatius envers aquestes tecnologies, cada cop estan més presents a tots els nivells. De l’acte, voldria destacar també les aportacions dels companys Joan Gensana i Pere Ardiaca en els àmbits de la Formació Professional i els lligams amb el món de l’empresa.

Fa ben poc l’organització ha publicat el vídeo de la sessió:

Va ser una trobada cordial, la primera presencial i gairebé sense mascareta per molts de nosaltres després de la pandèmia del covid-19, ben farcida d’abraçades i retrobaments.

No voldria acabar aquest article sense agrair la invitació a l’organització del congrés, liderada per Anna Sansalvadó, així com tota l’ajuda que ens va brindar la Marta Ollé com a facilitadora de l’acte. És un plaer poder-hi col·laborar.

Moltíssimes gràcies!

Projectes, Reflexions

Mentoria digital

Després de 18 anys a les aules la setmana vinent inicio una nova etapa com a mentor digital adscrit al Servei Educatiu del Baix Empordà amb el companys Mercè Vilà i Raül Batallé. Ens hi coordinarem amb l’equip del CRP: la Mireia Garcia i el Jesús Martí, entre d’altres. El projecte s’allargarà durant un any i mig amb l’objectiu de desenvolupar el Pla d’educació digital de Catalunya 2020-2023, finançat per fons NextGenerationEU.

La veritat és que vaig pensar de presentar-m’hi o no fins al darrer moment. La convocatòria em semblava accelerada i val a dir que estic molt còmode amb la meva tasca docent, la meva tutoria i el meu alumnat. M’encanta la meva feina i serà genial tornar-hi. En tot cas, el procés de selecció, mèrits i entrevista, es va portar a terme el darrer trimestre de 2021. Més d’un centenar de mestres i professors hem superat les diverses fases i ens hem embarcat en aquesta aventura.

L’equip de mentors a Girona estarà coordinat per la Marta Cambray i em fa especial il·lusió retrobar-hi companyes com l’Eulàlia Canet, l’Anna Casamitjana i tantes altres grans professionals.

A grans trets, el pla de treball consisteix en assessorar els centres educatius en la redacció del seu PDC, acompanyar-ne les comissions digitals en l’elaboració de la seva estratègia digital i guiar-los amb l’objectiu de millorar la competència digital de professorat i alumnat. Una feinada!

Per tot plegat estic ben content de comptar amb la guia de l’Anna Albalat, el Jaume Feliu, la Pepi Garrote o la Roser Cussó. Gran equip!

El repte és colossal, en soc conscient. La iniciativa arriba en un moment en què la pandèmia ha tensat moltíssim el sistema educatiu a tots els nivells. La competència digital dels docents és, en aquest sentit, molt necessària davant de la incertesa. És aquesta la màxima prioritat per destinar-hi tants diners i esforços? No ho sé. En qualsevol cas, cal vetllar més que mai perquè qüestions com la pobresa, l’angoixa o la manca d’equitat no dificultin la inclusió i el bon funcionament de les escoles.

El confinament i les mesures restrictives i de salut que el van acompanyar han afectat molt el funcionament dels centres. A nivell particular vaig intentar ajudar-hi al màxim per capacitar els companys docents a l’Institut de Palamós en eines digitals que els calien. Em fa il·lusió poder estendre aquesta tasca a les escoles i instituts que m’assignin.

Dels primers anys de la meva etapa com a professor a secundària recordo el pla Educat1x1, en el qual es va dotar força centres de pissarres digitals i un ordinador portàtil Toshiba per cada alumne. A alguns centres encara sobreviuen. De fet, ara també s’estan repartint equips a tothom, de mica en mica. Una de les crítiques d’aquella època, a banda de la connectivitat, és que els centres no comptaven amb un acompanyament per aprendre a aplicar aquelles noves eines per millorar l’aprenentatge de l’alumnat. Cadascú s’espavilava pel seu compte. Espero i desitjo, en aquest sentit, que la figura dels mentors digitals hi pugui ajudar.

Educació, Reflexions

Mòbils a l’institut, sí o no?

En el meu claustre actual, a l’Institut de Palamós, un dels debats més punyents ha estat sobre la conveniència o no de permetre l’ús dels telèfons mòbils al centre. El tema no és exclusiu del món de l’educació formal. Aquest estiu, per exemple, una de les condicions que havien de complir els meus fills per assistir a les colònies era no portar mòbil. L’aparell els desconnectava de la resta de companys i de la natura, de manera que van haver de seguir dieta digital durant 12 dies. La mesura als pares ens va semblar positiva, perquè si teniu fills adolescents, tot i haver marcat límits, sovint desespera la dependència que tenen dels videojocs i les xarxes. Aquest fenomen s’ha agreujat des de la pandèmia.

La Núria Mora, Secretària d’Acció Educativa, fa uns dies ens plantejava a twitter aquesta mateixa pregunta al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio:

En el món educatiu podríem destacar, amb matisos, dues posicions difícilment conciliables. En un primer sector, professorat que no vol veure els mòbils ni en pintura. Els prohibirien rotundament. Expliquen que l’alumnat es distreu contínuament, que ja no interactua gaire al pati i es desconnecta de l’aprenentatge. Argumenta que hi ha un perill greu d’un mal ús generalitzat: ciberassetjament (bullying continu a les xarxes socials), accés a pàgines per a adults (llegiu, a tall d’exemple, aquest article sobre pornografia a les aules de la professora Berta Aznar), trampes a les proves escrites, robatori de dades personals, viralització de continguts inadequats a les xarxes socials, generació d’àudios, fotos o vídeos compromesos… Una de les preguntes que plantegen és quina necessitat tenim d’acceptar que l’alumnat faci servir el mòbil si ja disposa dels ordinadors portàtils del Pla d’Educació Digital. Potser no val la pena arriscar-se a tots els mals usos potencials si no se’n treu cap rendiment extraordinari.

Un altre grup de professorat manifesta un punt de vista més permissiu. Argumenten que els telèfons mòbils formen part d’una realitat social innegable. A l’hora del pati gairebé tothom, crítics i entusiastes, fan una llambregada a la pantalla per veure si han rebut algun missatge personal o professional, per exemple. No cal criminalitzar l’aparell sinó l’ús que se’n faci. Llavors, com es pot educar als infants en l’ús d’aquests aparells a l’escola si estan prohibits? Qui se n’hauria d’ocupar? Les famílies?

Les famílies estan força desorientades. Tampoc en saben gaire. N’hi ha prou de comprovar l’edat que els infants disposen del seu primer smartphone, que cada vegada s’escurça més. El meu fill, per exemple, no va disposar d’un mòbil fins a mitjan curs de 1r d’ESO. Recordo que vaig crear un compte vinculat a Google (amb l’edat real del meu fill) i vaig activar l’app Family Link per tenir-ne un control. Va ser dels últims de la seva promoció que en tenia. Algun/a dels seus companys/es disposava de mòbil sense restriccions des de 5è de Primària i eren a xarxes socials tot i no tenir l’edat legal mínima. Per aprendre’n més, us recomano, si s’escau, llegir amb calma els llibres de Jordi Jubany o visitar el projecte TicActiva de Gerard Vilanova.

Els boomers hem viscut força anys sense la presència d’aquests aparells a les nostres vides. En general tampoc els dominem ni som gaire conscients de fins a quin punt en podem dependre. Tenen un poder d’atracció universal. Enganxen de mala manera. Us heu fixat en les colles de gent adulta o les parelles que ja no parlen i cadascú mira el seu mòbil? És molt mal exemple. Així mateix, per la immensa majoria de joves, els mòbils són una eina fonamental per a la construcció de la seva identitat. Es relacionen a xarxes socials, intercanvien missatges, juguen en equip a videojocs… En tenen una enorme dependència. No disposar de bateria o connexió wifi és un greu problema que els angoixa i desconnecta de la seva vida.

Com a educador, al llarg dels anys, he treballat amb dispositius mòbils a l’aula. He compartit diverses ponències sobre el tema i també he tingut la sort de rebre diverses distincions en aquest camp. Així i tot, des del meu punt de vista, hi ha pocs camps educatius on els telèfons mòbils siguin útils i insubstituïbles per tauletes o ordinadors portàtils. N’enumero uns quants, tot i que segur que me’n deixo:

  • Projectes audiovisuals (si no es disposa, per exemple, de càmeres de vídeo).
  • Gamificació (gimcanes, proves encriptades, missatges ocults en codis qr…).
  • Seguiment d’experiments científics (hi ha moltíssimes apps que hi poden ajudar).
  • Geolocalització, Realitat Augmentada i Realitat Virtual (en aquest mateix blog hi comparteixo alguns exemples i experiències).
  • Programació de webs i apps (per testar-les, evidentment).

Finalment, després d’un interessant debat a nivell de Departaments i Equips Docents, al meu institut s’ha permès l’ús dels dispositius mòbils, sempre sota el criteri i supervisió del professorat, amb unes condicions que es resumeixen en la següent infografia.

L’alumnat que comet una falta IMO (mal ús dels dispositius mòbils) perd el dret d’assistir a les sortides programades i ha de complir mitja hora de sanció amb serveis comunitaris un dia a la tarda per recuperar-lo. Els primers dies de curs, quan encara no s’havien repartit tots els ordinadors, els mòbils es van permetre més perquè l’alumnat hi treballava. Quan la connectivitat a l’aula no és bona també es fan servir més els mòbils.

En tot cas, en la meva opinió, considero imprescindible augmentar la formació en aquest àmbit, a tots els nivells educatius. No es pot introduir a l’aula una eina tant potent com aquesta i no formar-nos per aprofitar, cada vegada més i millor, el seu potencial per a l’aprenentatge de l’alumnat.

Ensenyament, Reflexions

Nou curs i vells debats

Photo by Tima Miroshnichenko on Pexels.com

Avui, dilluns 13 de setembre, l’alumnat de Catalunya torna a les aules d’escoles i instituts. El professorat ja hi és des del dia 1 de setembre, els equips directius segurament abans. La sensació per a molts pares serà, segurament, d’alleujament.

És un fet que una majoria de pares / mares acaben vacances a finals d’agost, s’han d’incorporar a la feina i la mainada queda, tot sovint, pendent d’avis, familiars, cangurs… fins que comença el curs. Llavors vénen les comparacions, queixes i greuges sobretot si es compara amb altres comunitats o països on es comença abans. Això mateix penso jo, ho confesso, quan veig com ocupen el temps els meus fills aquests dies, enganxats a la pantalla. La gestió és força complicada.

La pressió del calendari i dels horaris no és nova. Que si els docents som mandrosos, que si 3 mesos són massa vacances per a l’alumnat, que si la diada nacional… Els arguments a favor i en contra de començar l’1 de setembre són diversos: el clima, la necessitat de preparació del curs, la desigual distribució de vacances al llarg del curs escolar… És un problema afegit que a Catalunya (i Espanya) els horaris laborals i familiars siguin encara hereus d’una altra època on calia treballar 2 jornades per sobreviure. A pocs llocs es treballa tantes hores. I els infants queden sovint enredats, en el millor dels casos, en una teranyina d’activitats extraescolars fins que al vespre poden retrobar els seus pares. L’alternativa és que quedin desatesos.

Un tuit de Jordi Graupera ha revifat aquesta polèmica:

https://platform.twitter.com/widgets.js

Això, tanmateix, no ha canviat gens. Quan érem petits ja començàvem curs els mateixos dies, més o menys. I també s’acabava el curs abans de la revetlla de Sant Joan.

Aquests primers dies de setembre m’han tornat a adreçar una de les preguntes típiques que ens fan als docents:

Si no hi ha nens què hi feu a l’institut?

Popular

Entenc la pregunta que prové d’algú que segurament li està costant organitzar la vida personal i laboral i atendre les necessitats dels seus fills. Les escoles i instituts no són pàrquings de criatures, si bé és innegable que tenen una funció social, perquè de fet els docents hem estat tractats com a personal essencial durant la pandèmia. Tanmateix, per posar-se davant de 25, 30 ó 35 adolescents cal una preparació.

Els primers dies d’institut, per exemple, hem traspassat la informació de tot l’alumnat NESE: amb casos de dislèxia, TDAH, TEA, problemes emocionals i familiars, problemes econòmics… Una altra feina és més burocràtica, la petició de tota la informació i documents necessaris: carta de compromís educatiu, documents COVID, permisos d’imatge, sortides… També se’ns han comunicat els horaris, s’ha rebut i integrat el professorat nou i s’ha explicat en detall tot el protocol de reunions i organització del centre.

Quan algú em pregunta que què fem a l’institut no puc evitar pensar que potser aquella persona pensa que ens posarem davant de l’aula i l’alumnat ens escoltarà i ho apuntarà tot. Cap problema…

Es podria fer tota aquesta feina en menys temps? Potser sí. S’ha fet fins ara? No. La polèmica està servida. Sigui benvinguda, en tot cas, la rutina.

Per acabar us deixo també un parell de vídeos divertits sobre la tornada a l’escola, de The Bee Family i l’actriu Charo Urbano respectivament. Molt bon curs a tots/es!